A l’atenció del Secretari General de les Nacions Unides,

Sr. Ban Ki-Moon

En nom de la Federació Sindical Mundial i de les organitzacions que en formen part, condemnem l’atac de la força aèria israeliana contra la població palestina de Gaza. La brutalitat i la desmesura d’aquest atac ha deixat, en el moment d’emetre aquest comunicat, més de 300 persones mortes i no menys de 700 persones ferides de diversa consideració la majoria dels quals són infants i civils.

La convivència del pobles de la Mediterrània requereix d’una solució immediata al contenciós que enfronta el poble palestí i l’estat d’Israel.

La situació de bloqueig econòmic i territorial que pateix el poble palestí palesa la manca de voluntat dels organismes internacionals per a fer d’aquesta zona de la mediterrània un espai de convivència normalitzat.

Les reiterades vulneracions de les resolucions de les Nacions Unides pel que afecta al poble palestí, la negació de l’expressió democràtica expressada a les urnes i les constants agressions i humiliacions que pateix la població palestina requereixen d’una actuació enèrgica per part dels organismes internacionals. Com a treballadors i treballadores catalans, expressem la nostra solidaritat amb la població palestina.

Des dels Països Catalans reiterem, altre cop, el respecte a la territorialitat, la lliure circulació i supervivència del poble palestí.

Que arribi al poble palestí una abraçada solidària des d’aquesta banda de la Mediterrània.

El quart Congrés de la Intersindical-CSC, que s’ha realitzat el passat dissabte 20 de desembre, ha aprovat una resolució en la qual s’insta el sindicat a participar conjuntament amb altres agents socials i sindicals en l’organització d’una vaga general. L’objectiu d’aquesta acció seria protestar contra les mesures que s’estan prenent contra la crisi, ja que considera que “aquestes no serveixen per resoldre-la” i que “només permeten beneficiar els i les de sempre i fer pagar a les classes treballadores una crisi que no han provocat”.

Aquesta ha estat una de les mesures que s’han aprovat en el conclau, després de criticar les “tímides i pactistes respostes impulsades pels grans sindicats espanyols”, en la línia de les ponències d’organització i estratègia sindical, que no han rebut cap vot en contra, i d’altres resolucions que han gaudit del suport majoritari dels i les assistents. Aquests acords feien referència a la necessitat d’afegir la reivindicació d’una major sobirania nacional i el tractament de la precarietat afegida del col•lectiu nouvingut en el discurs i la lluita contra la crisi econòmica.

Aquestes línies de treball les haurà de liderar Isabel Pallarès, única candidata a la Secretaria General, càrrec que ostenta des del 1998 i pel qual ha tornat a sortir escollida amb el 91,3% dels vots, conjuntament amb un renovat Secretariat Nacional. En el seu discurs de clausura, Pallarès ha destacat que “mitjançant un creixement sostingut i regular, la Intersindical-CSC ha doblat afiliació i representació des del darrer Congrés, arribant fins als i les 4.000 membres i els i les 400 delegats i delegades” i ha apostat per seguir defugint el “sindicalisme burocratitzat” i per lluitar per mantenir la indústria d’alt valor afegit com el verdader motor de l’economia catalana i per un marc laboral propi per als Països Catalans com a “eina bàsica per assegurar els drets de les
classes treballadores”.

Un altre dels aspectes clau aprovats en aquest Congrés ha estat l’impuls definitiu de la integració de la Intersindical-CSC a la Federació Sindical Mundial (FSM), la segona federació internacional de sindicats, en un pas que, segons fonts del sindicat, permetrà “plantar cara a nivell global a un sistema que actua cada cop més en clau mundial, a la vegada que es podrà internacionalitzar sense mitjancers la veu dels Països Catalans en organismes tan importants com l’Organització Internacional del Treball o la Unió Europea”.

El Congrés ha comptat amb les intervencions de representants de sindicats com el basc LAB, els gallecs CIG i CUT, la Intersindical Canària, el Sindicat de Treballadors Corsos i la Confederació Sindical Sarda i del màxim coordinador de la FSM a Europa, així com ha gaudit de la presència de representants de CiU, Esquerra, CUP, CCOO, UGT i la Plataforma pel Dret de Decidir, entre d’altres.

El proper dissabte, 20 de desembre, tindrà lloc a Barcelona el IV Congrés Confederal de la Intersindical-CSC, el primer després de la renovació dels seus Estatuts. Aquell dia es votaran les dues ponències que s’han redactat, amb les seves respectives esmenes, així com es renovarà el Secretariat Nacional i es votaran les resolucions que s’hagin presentat.

Pel que fa als textos, que ja s’han fet arribar a l’afiliació del sindicat, per una banda hi ha la ponència organitzativa, que realitza un balanç de la feina realitzada durant els darrers quatre anys, així com formula una proposta per tal d’implementar en l’estructura, el funcionament i l’organigrama del sindicat els Estatuts aprovats fa un mes, de la mateixa manera que realitza les propostes d’expansió i creixement de la Intersindical-CSC fins al 2012.

Pel que fa a la ponència sindical, aquesta realitza un anàlisi de la situació de crisi actual, de com pot evolucionar, de com afecta al país, de les eines per fer-hi front i de les propostes del sindicalisme nacional i de classe per combatre-la. Igualment, també fixa els posicionaments de la Intersindical-CSC per millorar les condicions laborals de les classes treballadores catalanes i la seva política de relacions a nivell nacional i internacional amb altres organitzacions socials i sindicals.

La informació sobre el programa, l'ordre del dia, els espais i com arribar-hi la podeu trobar en el document següent :
4t Congrés Programa

Loading image

Click anywhere to cancel

Image unavailable

Loading image

Click anywhere to cancel

Image unavailable

Una vegada més, i ja en portem unes quantes, les xifres sobre l’increment d’atur porten males notícies a principis de mes. Els augments cada cop semblen més exagerats i, quan sembla que ja no es poden accelerar, la realitat ens demostra que no és així. I és que l’increment anual de l’atur als Països Catalans ja és del 56,08%, el que suposa que ja hi ha més de 800.000 persones desocupades arreu del país. I, una vegada més, també, la diferència amb l’augment patit a l’Estat espanyol es va eixamplant. Aquesta vegada, les dades de la mitjana estatal són “només” un 42,72% superiors a les de fa un any, un increment 13 punts inferior a la mitjana catalana. Igualment, a nivell mensual, l’atur ha augmentat un 7,95% als Països Catalans, mentre que a nivell estatal l’augment ha estat del 6,08%. Una vegada més, doncs, els treballadors i les treballadores catalanes pateixen més la crisi que les del conjunt de l’estat.

Les comunitats que més han patit aquests increments són Catalunya i el País Valencià, on, en termes relatius, s’ha incrementat l’atur un 55,43% i un 59,25% anual, respectivament, mentre, en termes absoluts, suposen respectivament la primera i la tercera comunitat amb uns increments mensuals d’aturats/es més elevats (amb 24.837 i 21.328 nous/ves aturats/des). De la mateixa manera, les xifres d’atur masculí i femení segueixen tendint a equilibrar-se, però no per l’augment del treball femení, sinó per l’increment més accelerat de l’atur masculí (del 86,53% anual). Finalment, els i les joves menors de 25 anys segueixen patint una acceleració de les xifres de desocupació més acusades que la mitjana, amb un augment anual del 66,10%.

En el següent requadre, es poden observar millor les diverses variables, per comunitats i col•lectius:


Taula d’Elaboració pròpia. Font: Ministerio de Trabajo e Inmigración

A nivell de províncies, el territori insular, amb un 45,77%, és l’únic que presenta un increment anual de l’atur inferior al 50%. Per la seva banda, superen la barrera del 60% quatre províncies catalanes: Tarragona (60,17%), Girona (65,07%), Lleida (76,30%) i, sobretot, Castelló (106,29%), la qual segueix encapçalant, de forma destacada, el llistat estatal de províncies amb un major increment d’atur.

Pel que fa al col•lectiu de persones immigrades, aquest segueix patint un augment de l’atur molt major que la mitjana catalana. De fet, el seu increment és d’un 98,06% anual, el que suposen 73.867 noves persones nouvingudes desocupades. Al Principat de Catalunya és on més s’ha notat l’augment, ja que aquest ha estat del 115,74% anual.

Finalment, quant a sectors, és el dels serveis el que aporta més desocupats/des, en concret, 148.779 de nous/ves als Països Catalans, seguit pel de la construcció, amb 77.039 de nous/ves (en termes relatius, però, l’increment és més exagerat: un 134,71%, enfront el 46,03% del sector serveis). Per contra, el sector de la indústria, malgrat les contínues males notícies del negoci de l’automòbil, de moment “només” ha creat 44.967 nous/ves aturats/des, un increment del 44,29% respecte les xifres de fa un any.

Des de la Intersindical-CSC, doncs, ens reafirmem una vegada més en la necessitat d’apostar per un model que es basi en l’economia productiva i del benestar, amb uns serveis socials adequats i garantint el poder adquisitiu a les classes treballadores, per tal de mantenir el consum intern i la viabilitat de les empreses pròpies, sobretot del sector serveis. De la mateixa manera, cal garantir la reformulació de les oficines públiques d’ocupació i impulsar un procés de transferència de les competències i el finançament en matèria laboral, per poder impulsar un marc propi que aporti les solucions pròpies i adequades per als Països Catalans.

Des de la Intersindical-CSC mantenim el compromís de lluita contra la violència sexista que transcendeix de l’àmbit domèstic. És una xacra social que afecta tota la ciutadania.

Com a organització sindical entenem que hem de fer ús de totes les eines que tenim i que són entre d’altres,

- Una negociació col•lectiva que mantingui com a eix prioritari la lluita per a l’adequació de les condicions de treball de les dones que es troben en aquesta situació (jornada reduïda, canvi de localitat, suspensió del contracte de treball, possibilitat d’extingir el contracte amb dret a prestació de l’atur... ), la lluita contra l’assetjament sexual, la lluita a favor d’eradicar totes les diferències que encara hi ha: salarials, sostre de vidre i evidentment per unes millors condicions de la classe treballadora.

- L’exigència als poders públics de la creació d’instruments per fer-hi front, en l’educació a les escoles, en serveis socials d’atenció, en serveis de salut, en la creació de lleis amb la garantia que es compleixin.

Tenim clar que, des de l’educació en la igualtat i el respecte i amb la plena consciència de tothom que el que cal és canviar el model de societat patriarcal en el qual vivim, podrem canviar la situació actual i trencar entre d’altres, el rol de submissió que es pretén de les dones, la dependència emocional i/o econòmica envers els homes, el concepte de dona objecte.

Fem passos ferms contra el malson de la violència de gènere per avançar cap a una societat més justa i igualitària.

Països Catalans, 25 de novembre de 2008

L’Instituto Nacional de Estadística (INE) va presentar ahir l’estudi “Enquesta d’estructura salarial 2006”, elaborada segons els estàndards de la Unió Europea des del 2002, per tal d’analitzar l’evolució dels salaris a l’Estat espanyol, segons diverses variables.

Els resultats de l’estudi demostren com les desigualtats d’ingressos es mantenen en nivells elevats o augmenten, segons el cas, en especial per factors com el gènere del treballador o treballadora, la seva edat, la fórmula de contractació o el sector de treball.

En el següent quadre es poden veure les xifres referents a les diverses comunitats dels Països Catalans, en comparació amb la mitjana espanyola, i es pot observar com en tots els casos es reprodueixen les diferències abans citades.


Xifres expressades en euros
Taula d’Elaboració pròpia. Font: Insituto Nacional de Estadística

Així, per qüestió de gènere, a Catalunya és on la diferència d’ingressos és major, ja que els homes cobren una mitjana d’un 41% més que les dones, mentre que al País Valencià la diferència és del 35,36% i a les Illes Balears és del 27,10%, enfront la mitjana estatal del 35,74%. Aquestes xifres s’han anat reduint durant els darrers anys, malgrat que a una velocitat massa lenta i mantenint diferències excessives.

Igualment preocupants són les diferències per qüestió d’edat, on s’hi estabilitza que la mitjana dels i les menors de 25 anys no arriben a mileuristes (cal tenir en compte que les dades del quadre són el salari brut), així com per tipus de contracte, en especial pel fet que espanyol és l’estat de la Unió Europea amb un nombre major de contractes temporals, el que precaritza (per estabilitat i nivell d’ingressos) la vida de molts treballadors i treballadores.

Una xifra que no apareix en el quadre, ja que només se n’han publicat les dades a nivell estatal, és la diferència entre empleats/des i directius/ves d’empreses de 10 o més treballadors/es. Així, segons l’estudi, els segons cobren un salari mig de 60.350,22 €, més de tres vegades el salari mig general (de 19.680,88 €). Aquesta diferència ha augmentat un 45% entre el 1995 i el 2006, ja que el salari dels i les executives s’ha incrementat un 10% entre el 2002 i el 2006, mentre que el salari mig s’ha reduït en aquest període un 0,6%. Tot això sense tenir en compte els correctius de les pujades de la inflació, el que provoca que la disminució real del salari sigui força major i s’hagi reduït molt el poder adquisitiu de les classes treballadores. De la mateixa manera, la diferència és encara major si tenim en compte el sou més freqüent, de 14.466 €, el qual serveix per salvar les desviacions provocades pels salaris molt alts, que desvirtuen la mitjana. En el cas de gerents d’empreses de menys de 10 treballadors/es, el seu sou, de 44.658,87 €, és inferior al dels i les grans directius/ves, tot i que segueix essent molt major que el salari mitjà.

Davant d’aquestes xifres, cal que les administracions s’involucrin per tal de reduir aquestes diferències exagerades, per fer complir la llei d’Igualtat (per equiparar salaris entre homes i dones) i per impulsar una fiscalitat progressiva que penalitzi les rendes més altes, les quals cada cop veuen com els seus ingressos augmenten i, per contra, es redueixen els impostos directes sobre aquests.

El passat divendres, 24 d’octubre, el Congrés Extraordinari de la Intersindical-CSC va aprovar uns nous Estatuts pel sindicat, amb l’objectiu de transformar la seva estructura interna, per tal de crear-ne una de nova que permeti mantenir o accelerar el seu procés de creixement. Així, la Intersindical-CSC es constitueix amb els nous Estatuts com una “Confederació Sindical, estructurada en Federacions, Espai Jove, Unions Territorials i excepcionalment associacions”, una fórmula que permet major unitat de coordinació i acció que l’anterior.

De la mateixa manera, en el seu primer article, la Intersindical-CSC es defineix “des de la perspectiva de sindicat de classe, (...) com una organització sindical, nacional, solidària, independent i internacionalista que aspira a una nació catalana sobirana i socialment justa”. En l’apartat de principis, que els anteriors Estatuts no incorporava, s’hi aposta per la lluita per una “autèntica democràcia social i econòmica”, per “la igualtat d’oportunitats, drets i deures entre dones i homes i entre totes les persones”, per “la defensa de l’equilibri ecològic i de la millora del medi ambient”, per “una verdadera democràcia participativa” i per “la construcció d’un món de pobles lliures i solidaris”, a la vegada que s’hi afirma que “l’alliberament nacional està plenament vinculat a la transformació social que mereixem” i s’hi proclama “la independència de qualsevol grup de pressió” per part del sindicat.

Igualment, aquests Estatuts incorporen el catàleg de drets i deures d’afiliats i afiliades i de les diverses formes d’organització interna d’aquests, ja sigui en l’àmbit professional (en la Federació Professional), l’àmbit territorial (la Unió Territorial) o l’àmbit funcional (l’Espai Jove i les comissions específiques). A nivell de decisió, el Congrés Confederal, com a assemblea de representants de les Federacions Professionals i l’Espai Jove, es manté com a “l’òrgan suprem de la Intersindical-CSC”, el qual es reuneix cada 4 anys; el Consell Nacional esdevé “el màxim òrgan confederal entre congressos”; i el Secretariat Nacional, encapçalat per la Secretaria General, es presenta com “l’òrgan ordinari de gestió i administració confederal”. De la mateixa manera, es creen dos òrgans més, la Comissió de Garanties, per “mediar i resoldre en cas de conflicte entre Federacions i Espai Jove, òrgans confederals, òrgans territorials i la pròpia afiliació”; i el Fòrum Confederal, en el qual s’hi reunirà cada dos anys l’afiliació de la Intersindical-CSC, com a espai “de debat i de participació democràtica entre Congressos”.

Els nous Estatuts entraren en vigor el passat divendres, quan els i les delegades al Congrés Extraordinari rebutjaren les esmenes que hi arribaren vives i aprovaren per àmplia majoria el text definitiu. En breu, quan aquest estigui editat, es podrà consultar des del web confederal.

La Intersindical-CSC i la Federació Sindical Mundial (FSM) denuncien el govern d’Autràlia, les lleis anti-laborals i la Comissió Australiana de la Construcció, que dicten persecucions contra sindicalistes i treballadors/es que lluiten per les seves conquestes i drets.
Donem ple suport i ens posem al costat del company Noel Washington i protestem per la criminalització de la seva acció sindical. Expressem la nostra solidaritat amb els/les treballadors/es de la construcció, CFMEU i la UITBB, i les seves lluites per resistir el terrorisme del govern.
Unim la nostra veu a les dels i les treballadores de tot el món que resisteixen els intents de criminalitzar les lluites dels i les treballadores i per la conquesta de les llibertats sindicals i democràtiques en tots els països del món.
Exigim el lliure exercici dels drets sindicals i la fi immediata de les persecucions contra el company Noel Washington.
La FSM continuarà el suport i protestarà el 2 de desembre de 2008 a l’ambaixada australiana i a les Organitzacions Internacionals.

Carta enviada al govern australià per part de la Intersindical-CSC (català)

A l’atenció de:
Primer Ministre d’Austràlia Kevin Rudd
Ministre de Relacions Laborals Julia Gillard

Senyors,
Hem estat informats sobre les persecucions i interrogatoris a treballadors/es australians/es i sindicalistes que defensen els seus drets legítims, especialment treballadors/es del CFMEU i el seu vice-president de la sucursal de Victòria, Noel Washington.
No entenem per què un país democràtic està usant la imposició de presó i la repressió contra els/les treballadors/es enlloc del diàleg i l’acord.
Evidentment, estem segurs/es que Austràlia no entrarà a cap llista de països anti-sindicalistes, com Colòmbia o Filipines.
Estem convençuts/des que les autoritats australianes seguiran defensant els drets dels/les treballadors/es i els seus sindicats, i per aquest motiu instem a retirar tots els càrrecs contra Noel Washinton.

Salutacions cordials,
Barcelona, Catalunya

Carta enviada al govern australià per part de la Intersindical-CSC (anglès)

Att:
Australia Prime Minister Kevin Rudd,
Workplace Relations Minster Julia Gillard,

Sirs,
We have been reported about prosecutions and interrogations of austalian workers and trade unionists who stand up for their legitimate rights, specially the workers of the CFMEU and its Victorian Branch Vice-President, Noel Washington.
We don't understand why a democratic country is using the imposition of the jail and the repression againts the workers instead of the dialog and agreement.
Of course, we are sure Australia is not gonna lead any list of anti-unionist countries, like Colombia or Philipines.
We are sure australian authorities will keep defending the rights of the workers and its trade unions, because of that we urge to release of any charge Noel Washington.

Kind regards

Barcelona, Catalonia

Segons s’ha pogut llegir durant el dia d’avui a La Vanguardia, el Tribunal Constitucional ja té gairebé enllestida la sentència referent als recursos interposats per diverses instàncies referents a l’Estatut de Catalunya. Segons sembla, la retallada serà parcial, però afectarà a aspectes clau i que, al mateix temps, foren les principals qüestions que van enaltir els partidaris del text que es va aprovar en el seu moment.
Per una banda, sempre segons la versió del diari, el sistema de finançament perdrà la bilateralitat (o s’haurà d’emmarcar dins la LOFCA), caurà el deure de saber el català i s’acceptarà que es mantingui el terme nació en el preàmbul (sense validesa jurídica), sempre i quan s’accepti també que la única nació amb sobirania pròpia és l’espanyola.

Després de la primera retallada, des de la Intersindical-CSC ja es va apostar per no donar suport a un Estatut que no va aportar millores suficients en temes nacionals, democràtics, laborals i socials, però, si es confirma aquesta segona retallada, no hi haurà altre remei que tornar a donar la veu al poble, per consultar-li de nou si accepta aquest atac a la sobirania pròpia. Tanmateix, aquesta vegada, les opcions no poden ser entre si s’accepta o no el text mutilat que es presenta, sinó entre si s’opta per aquesta via o per iniciar un verdader procés d’autodeterminació, posant en entredit la subordinació de Catalunya davant un Estat espanyol incapaç d’acceptar la seva pluralitat interna i les propostes d’autogovern dels catalans i les catalanes.

El benestar de les classes treballadores del país depèn dels recursos que elles mateixes generen, així com de la capacitat de les institucions pròpies per gestionar-ho des de la proximitat i l’eficiència i està quedant cada cop més clar que el marc legal actual és incapaç de garantir això.

Segons les dades publicades avui pel Ministeri de Treball i Immigració del govern espanyol, l’evolució de l’atur als Països Catalans segueix presentant dades cada cop més negatives i ja són 696.032 els catalanes i les catalanes que es troben en aquesta situació. De fet, la xifra d’aturats i aturades ha augmentat un 3,69% el darrer mes i un 41,08% des de setembre de l’any passat, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol l’increment ha estat del 30,14%, durant aquest darrer període.

Com es pot comprovar en la següent taula, l’evolució de l’atur ha afectat especialment les Illes Balears i Pitiüses (l’augment ha estat de gairebé el 50%) i els col•lectius d’homes (augment de més del 65%) i dels i les menors de 25 anys (increment del 52,5%).


Taula d’Elaboració pròpia. Font: Ministerio de Trabajo e Inmigración

Si ens mirem les variacions per províncies, en totes elles s’hi han patit augments de l’atur de més del 40%, durant el darrer any, excepte en el cas de la de Barcelona (increment del 33,22%), mentre que l’augment ha estat de més del 50% a Girona, Tarragona i, molt especialment, a Castelló, on s’hi pot comptar el major increment de tot l’Estat, del 91,14%.

De la mateixa manera, segons xifres de l’Eurostat, la taxa d’atur espanyola va arribar a finals d’agost fins a l’11,3%, la pitjor xifra de la Unió Europea, molt allunyada de la penúltima (Eslovàquia, amb un 9,9%), de la mitjana europea (del 6,9%) i, sobretot, de països com Holanda (2,6%) i Dinamarca (2,9%). De la mateixa manera, l’espanyol té el dubtós mèrit de ser l’estat europeu on més creix l’atur (tres punts, el darrer any) i on es presenten les xifres més altes d’atur juvenil (un 24,6%, quan la mitjana europea és del 15,2%) i femení (un 12,9%, quan la mitjana europea és del 7,4%).

Des de la Intersindical-CSC, doncs, reclamem als governs espanyol i als autonòmics català, valencià i balear mesures urgents per tal d’evitar que siguin les classes treballadores les qui pateixin una crisi que no han provocat elles amb augments desmesurats de l’atur com els que estan tenint lloc, però fugint de velles receptes, com l’abaratiment de l’acomiadament, que s’han demostrat fallides. De la mateixa manera, animem a les classes treballadores a mobilitzar-se els propers mesos en les convocatòries que s’aniran succeint, per tal d'evitar que la crisi serveixi per minvar els seus drets socials i laborals.

Són molts els contractes que malgrat ser temporals [mitjançant ETT, mitjançant contrates i subcontrates o directament per empresa] no responen a la causalitat [obra determinada, servei determinat, eventual per circumstàncies de la producció o d’interinitat] que sel’s presumeix doncs estan realitzats en frau de llei [per una finalitat diferent de la legal].

Són molts els acomiadaments que es disfressen amb un fi de contracte per:
- no pagar la indemnització legal corresponent.
- no convertir en indefinida la relació laboral.

Perquè hem de denunciar com un acomiadament un fi de contracte temporal?
- A priori tot sembla legal. Però és necessari revisar les causes doncs molts contractes es realitzen en frau de llei perquè els motius que els justifiquen no són reals.
- Els contractes temporals són contractes per causes extraordinàries amb uns objectes determinats que són la realització d’un servei, d’una obra, d’una eventualitat o d’una substitució de lloc de treball que malgrat tenir una durada incerta, també tenen una limitació temporal: un màxim de 24 mesos dins d’un període de referència de 30.
- Si el motiu de la teva contractació no respon als criteris comentats es consideraria el contracte en frau de llei i es presumiria per temps indefinit (series considerat/da un/a treballador/a fix de plantilla).
- En aquests casos, l’extinció del teu contracte podria ser considerada improcedent i podries presentar una demanda contra l’empresa (o empreses si n’hi ha més d’una) per aquest motiu.
- La denúncia la pots interposar en qualsevol moment, durant la vigència del contracte, com un reconeixement de dret i no cal esperar al moment del fi de contracte per realitzar-la.

Vegem-ne exemples de frau de llei:
- Ets contractat per atendre l’acumulació de tasques malgrat que habituals són extraordinàries (motiu que apareix consignat en el contracte i que justifica la relació temporal) i en canvi, estàs treballant en tasques ordinàries i temporalment permanents de l’empresa que no apareixen en el teu contracte.
- Ets contractat per realitzar feines en una secció determinada de l’empresa o per una categoria professional concreta però desenvolupes el teu treball diari en una altra secció o en tasques que no tenen res que veure en la categoria reflectida en el contracte.
- Ets contractat per una ETT per desenvolupar feines que formen part del procés productiu diari i que no responen a una situació ocasional i excepcional sinó que són situacions habituals i permanents de l’empresa usuària.
- Ets contractat per una contrata o subcontrata però estàs sota el poder de direcció de l’empresa usuària de la que reps les ordres, de la que reps els mitjans i els equips de treball doncs n’és la propietària i realitzes les mateixes tasques que les persones contractades directament per ella fent el mateix.
- Totes aquestes situacions (i d’altres que puguis trobar similars o equivalents com per exemple l’encadenament de contractes temporals sense causa) signifiquen cessió il·lícita de persones en frau de llei.

Recomanacions necessàries per actuar enfront a un fi de contracte:
- Quan rebis la carta i creus que el fi no és correcte signa NO D’ACORD i afegeix la data del dia en que signes i reps la carta.
- De no rebre carta, i la fi de contracte fos verbal i no et deixessin incorporar-te al lloc de treball, busca el testimoni de la representació legal de la plantilla de l’empresa on treballes que certifiqui que no has abandonat el teu lloc de treball i que t’impedeixen incorporar-te.
- Tant si la comunicació és escrita o és verbal, tens 20 dies hàbils per impugnar o reclamar la fi de contracte, comptant el primer a l’endemà de la comunicació. Els dies hàbils es compten de dilluns a divendres i s’exclouen els dissabtes, diumenges i festius.
- En aquests casos, el/la treballador/a pot perfectament demandar per acomiadament improcedent i rebre la indemnització de 45 dies de salari per any de servei.
- Recorda de signar la liquidació com NO D’ACORD, igual que la carta de fi de contracte, per després poder denunciar. La signatura de la liquidació té valor alliberador per l’empresa i per tan també invalida la presentació de qualsevol reclamació posterior.
- Si l’empresa no et permet signar i posar no d’acord, no signis res i posa’t en contacte amb el sindicat per que demanem còpia per examinar la documentació correctament.
- Només es pot signar la carta de fi de contracte i la liquidació quan tinguem molt clar que els conceptes i quanties que contenen aquests documents són correctes. Sempre és millor actuar amb cautela i signar posant ben clar NO D’ACORD sinó podem assessorar-nos abans de signar.

Exigeix els teus drets i consulta amb el sindicat el seu compliment. Contractar erròniament ha de tenir conseqüències per les empreses que incompleixen la llei.

El president de la principal patronal de l’Estat espanyol, la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, va llançar el guant als sindicats ahir en demanar, entre altres “mesures extraordinàries” per superar la crisi econòmica i laboral, un “abaratiment” de l’acomiadament per situar-lo al nivell dels països de l’entorn d’Espanya.

Aquestes declaracions, en el context de pèrdua sostinguda de llocs de treball i amb la taula del diàleg social recentment inaugurada per buscar solucions a aquests problemes, sembla poc menys que una provocació, si no un avís de la línia que pensen seguir els representants dels empresaris en la negociació.

No obstant això, el president de la CEOE va treure ferro a la demanda, que considera una de tantes: “Aquest és un tema més; en el diàleg social amb els sindicats parlarem de tot i de flexibilitzar més tot el mercat de treball”, va precisar el màxim representant de la patronal.

Per Díaz Ferrán, que va assistir a un congrés a Santiago de Compostel·la, actualment estem vivint “la pitjor crisi que ha passat el món occidental” i va afegir que “ha arribat l’hora que el govern [espanyol] en prengui consciència”. Per aquest motiu va demanar “mesures excepcionals davant problemes excepcionals”.

Sortida “més ràpida”
El president de la CEOE no va ser ahir l’únic a clamar solucions i és que, a mil quilòmetres de la capital gallega on era Díaz Ferrán, el governador del Banc d’Espanya, Miguel Àngel Fernández Ordóñez, també va tenir reclamacions per al govern central i els agents socials.

En una conferència a Sevilla, el màxim responsable del regulador espanyol va demanar una actitud “més audaç” al govern en les seves reformes i als agents socials per configurar els mecanismes de fixació dels salaris i el funcionament del mercat de treball. Tot plegat, per trobar “una sortida més ràpida i sòlida d’aquesta fase complicada”.

Fernández Ordóñez va subratllar la necessitat de “reformes estructurals” en diferents sectors ja que no només són efectives a mitjà i llarg termini sinó que també ho poden ser “a curt termini en la mesura que poden millorar la confiança dels agents”.

El governador també va tenir un record per als sindicats i els treballadors i va assegurar que l’actual sistema de negociació salarial “no és el més adequat” per evitar un descens de l’ocupació, alhora que va tornar a insistir en la moderació salarial.

Font: Diari Avui

ps: on es llegeix "sindicats" a l'article, cal entendre que es refereix als sindicats d'acompanyament espanyols.

Segons el ministre d’Economia, Pedro Solbes, durant el mes d’agost, la recaptació de l’impost de societats ha caigut un 30%, mentre que el de l’IVA ho ha fet en un 12%. Tanmateix, aquestes xifres no es poden entendre si no és que assumim que el frau fiscal es troba en uns nivells elevadíssims.

D’aquesta manera, quan és durant el mes de juliol que es declara el benefici obtingut durant l’any anterior, no és possible que la recaptació de l’impost de societats s’hagi reduït un 30%, quan l’any 2007 els beneficis empresarials van augmentar en un 38,1%, segons el Banc d’Espanya.

Igualment, tampoc es pot entendre massa la reducció del 12% en l’IVA, en una època de forta inflació. Quan augmenta el preu dels productes, també augmenta la proporció de l’IVA que es paga per cadascun d’ells, així que amb taxes d’augment dels preus dels productes de prop del 5% i quan l’estalvi de les famílies es redueix, és difícil de comprendre una disminució del 12% en el seu IVA.

D’aquesta manera, podem veure com un dels pocs impostos dels quals no en baixa la recaptació és el que s’aplica sobre la renta, malgrat el retorn dels famosos 400 euros. És curiós que aquest sigui precisament l’impost que és més fàcil de controlar per part de les administracions, a causa de les nòmines que declara pagar cada empresa.

Des de la Intersindical-CSC, doncs, denunciem que la reducció de la recaptació d’impostos com el de societats o l’IVA, tal com els ha presentat el ministre Solbes, és només una conseqüència de la manca de voluntat política per acabar amb el frau de les empreses. Aquesta situació serà usada com a excusa per truncar debats com els de l’extensió dels serveis socials, el finançament just per a les nacions espoliades o la inversió en R+D+I o en energies renovables, amb l’excusa que la caixa no ho permet, però cal que tinguem clar que el no voler aprofundir en aquests debats només és qüestió de manca de voluntat.

Aquest fet presenta l’agreujant que, en temps de crisi, a més de l’atur, la temporalitat o la reducció del poder adquisitiu (fruit de la combinació entre inflació i contenció salarial), les treballadores siguin les que hagin de mantenir el finançament de l’Estat i els seus serveis socials, quan haurien de ser les qui se’n beneficiessin.

Finalment, per tal de garantir el bon funcionament dels impostos esmentats, caldria un augment de pressupost i de personal a l’equip d’inspectors/es d’Hisenda, però també la transferència a la Generalitat de la capacitat de recaptar els impostos a les empreses catalanes i de fer-ne les inspeccions i aplicar les sancions pertinents, per poder-ne fer un seguiment més proper i acurat.

















piqueu damunt la imatge per a ampliar o ací per a descarregar en format *.pdf

El passat mes de juliol, arran de l’acomiadament improcedent de tres treballadors/es gallecs/gues del bingo “Ciudad de Santiago”, propietat de l’empresa multinacional anglesa “Top Rank”, el sindicat nacional i de classe gallec CIG començà una sèrie de mobilitzacions per exigir la readmissió de l’empleada que no havia acceptat la indemnització. Aquestes accions consistiren en la concentració davant del local, repartint fulletons informatius als i les clientes, a les quals se les hi demanava que no entressin al bingo, en solidaritat amb les persones acomiadades. Això es realitzà durant 11 hores (de 16.00 a 03.00 hores) de 4 divendres, el dia de la setmana on l’afluència al negoci és major.

El punt culminant arribà el darrer dia de mobilització, el 8 d’agost, quan s’aconseguí paralitzar el bingo, ja que no hi havia el mínim necessari de clients i clientes. A més, aquell dia, en un acte de solidaritat internacionalista, la Intersindical-CSC va repartir informació entre els clients i clientes dels bingos de què l’empresa “Top Rank” disposa a Barcelona, lloc on també hi té la seu estatal. Igualment, amb anterioritat, membres del sindicat català havien participat en alguna concentració realitzada durant el mes de juliol a Galiza. Arran d’aquest seguit de mobilitzacions, finalment, l’empresa ha decidit recentment readmetre la treballadora acomiadada.

Aquest és, doncs, un exemple més de la força conjunta que es pot demostrar entre sindicats nacionals, per tal d’articular un efectiu moviment de classe internacionalista, tal com se’n fa ressò el web de la CIG. Aquestes experiències hauran de repetir-se sovint en un futur, davant els atacs internacionals de les multinacionals als drets laborals i de la dificultat, en alguns casos, d’infligir-les-hi pressió i obtenir victòries com aquesta.

Si ens aturem per girar la vista enrera, constatem que poc a veure té la situació actual de l’ocupació juvenil amb la que gaudien els joves de finals dels anys 70 del passat segle. Repassar l'evolució del món del treball en els joves i les joves catalanes obliga, sobretot, a entendre alguns dels canvis de model i de paradigma que s'han donat en aquest país en el seu conjunt.

L'evolució de l’ocupació juvenil en els darrers trenta anys està estretament vinculada a la reestructuració del model ecònomic i social, no sols als Països Catalans, sinó arreu del món occidental. En certa manera, aquesta reestructuració s'ha evidenciat en noves formes productives i models inèdits de relacions laborals i, evidentment, aquests canvis han repercutit, i molt, en el jovent.

Fa més de trenta anys, si bé la situació laboral dels i les joves de l'època no era la ideal, hi havia situacions que poc tenien a veure amb allò que patim avui dia. El canvi de model ha estat, sobre tot, a costa de l’estabilitat laboral. Cada cop hi ha menys gent ‘fixa’ a la feina. Els nous contractes indefinits han introduït tota una sèrie de condicionants que acaben fent, per a l’empresari, fàcil i assequible l’acomiadament del treballador.

L'estabilitat laboral ha anat perdent pes d’una manera espectacular any rere any. L’estabilitat com a forma contractual normal i majoritària ha passat a ser un valor preuat i sovint inaccessible per a amplis segments del jovent català. Mica en mica els i les joves ens hem anat veient immersos en una espiral de precarització on la porta que s'obre al mercat laboral es basa en la poca qualificació, la remuneració insuficient i índexs de temporalitat superiors a d'altres sectors socials. Es dóna, a més, la circumstància que la nostra generació, millor que l’anterior en quant a preparació i coneixements, segurament no viurà millor per les dificultats per emancipar-se a partir d’unes bones condicions de treball. Davant d'aquest escenari, seria absurd pensar que aquest canvi de relació entre jove i treball no té conseqüències en d'altres àmbits vitals del jovent ni en l'evolució social i econòmica de la societat en general.

Aquesta transformació, però, no ha afectat de la mateixa manera a tota la joventut: malgrat que trobem patrons de conducta similars entre els joves a cada moment, no podem oblidar la transversalitat i la desigualtat que generen factors com la classe social, el gènere o l’ètnia.

Amb tot, els i les joves en conjunt estem patint, tots i totes, algunes de les evidències d'aquest canvi. L’abaratiment dels acomiadaments, la reducció de prestacions, la creació i generalització de nous contractes temporals i poc remunerats són elements que introdueixen els joves en un cercle viciós de feines de poca qualificació, poca remuneració i una alta temporalitat que provoca un retard important en el procés emancipador per la impossibilitat de fer una planificació vital a mig i llarg termini.

Les condicions de treball s'han anat precaritzant i els i les joves són qui pateixen aquesta degradació amb més duresa, juntament amb d'altres col·lectius. Sens dubte, la flexibilitat del mercat laboral i el desmantellament de l'esquifit Estat del benestar no han fet més que afavorir aquest pèrdua de garanties laborals del jovent.

Les polítiques socials que es van anar definint al llarg dels anys 80 i 90 del segle passat van posar tots els ingredients per a la desregulació de les relacions laborals que avui dia se'ns fa tan evident. L'empresariat ha vist com incrementava notablement els beneficis a costa de la reducció de drets laborals de treballadors i treballadores. El model econòmic neoliberal s’ha imposat, també a casa nostra i en el món del treball. Segurament no hauria pogut fer-ho (o si més no amb tanta contundència) sense la desactivació dels sectors més reivindicatius del moviment obrer. Els sindicats (en la seva expressió a través de les centrals anomenades majoritàries) han renunciat en molts casos a treballar per conquerir nous drets. S’han conformat, des de la renúncia a la transformació social, amb mantenir les condicions de feina heretades fa trenta anys. I, com asseguren els vells entrenadors de futbol, qui surt a empatar perd. I aquí hem perdut els treballadors. El sindicalisme, que va tenir una forta embranzida als anys setanta, ha anat perdent força i s’ha instal·lat en una mena de barricada des de la qual ha anat defensant els interessos d’alguns treballadors, bàsicament dels homes de més de cinquanta anys. Els joves i les dones hem quedat massa sovint de banda.

Un fenomen creixent entre el jovent en quant a la transició del món educatiu al mercat laboral és la sobrequalificació, a la que ens referíem abans. El decalatge entre els estudis cursats i la professió que s'acaba exercint és un element desmotivador a l'hora de plantejar-se temps i diners en inversió per estudis. En aquest sentit, la figura dels becaris i becàries ha estat un gran descobriment per a moltes empreses que han trobat possibilitats, actuant de manera fraudulenta, per reduir despeses tot contractant personal qualificat amb modalitats contractuals violadores de drets.

L’escenari que es dibuixa al nostre davant, doncs, no és gaire esperançador pel que fa a l'emancipació del jovent català. La situació d'incertesa i la manca de garanties porta la joventut a viure en un etern present, conseqüència de la por que genera el futur negre. Cal dir que no hi ha receptes màgiques per capgirar aquesta situació ni per invertir una dinàmica en la que els i les treballadores perdem un llençol a cada bugada.

Si bé mirar enrere i veure la tendència que ha seguit durant els últims trenta anys pel que fa a la relació entre jovent i treball ens porta a concloure que la situació no evoluciona favorablement, també tenim elements per creure que l'acció sindical és l'eina per fer front a aquesta mala tendència. Fomentar la implicació dels i les joves en la lluita sindical i ‘jubilar’ les velles estructures sindicals per tornar a fer del sindicalisme una eina útil en la conquesta de drets pot ser la millor recepta.
24-07-2008
Roger Gili, membre de la Federació de Serevis i exportaveu de l'Espai Jove

El Parlament francès va aprovar el passat 23 de juliol a la nit, gràcies al vot favorable del Senat, el que s’anomena de forma ambigua “'projecte de llei sobre la renovació de la democràcia social” i que inclou la fi de la jornada laboral de 35 hores, vigent des de feia deu anys. Aquesta llei aprofundirà en la flexibilitat laboral, entesa com una major disposició de les persones treballadores, per part de l’empresariat, segons la quantitat de feina a realitzar.

El ministre de Treball, Xavier Bertrand, i Sarkozy han acomplert les seves amenaces, en contra de les mobilitzacions de bona part de les forces d’esquerres i sindicals, i han aconseguit acabar amb la jornada laboral de 35 hores, donant major poder a l’empresariat per regular els torns i hores de treball. D’aquesta manera, la direcció i els treballadors i treballadores podran negociar la jornada laboral a realitzar en cada moment i les contrapartides que això suposarà. El límit d’hores extres a treballar ha quedat eliminat i l’únic fre que queda és la directiva europea que impedeix treballar més de 48 hores setmanals (tot i que a dia d’avui està pendent de debatre’s la substitutòria que permetria fins a 65 hores setmanals), xifra que actua com a nou límit.

Igualment, l’empresariat també podrà demanar que els treballadors i les treballadores vagin a la feina fins a 235 dies a l’any, o fins un màxim de 282 dies, si així ho acorda el conveni col•lectiu de l’empresa. L’adopció d’aquest darrer límit suposaria arribar a tenir de mitjana un dia i mig de festa per setmana, comptant caps de setmana i vacances de tot tipus.

L’aprovació d’aquesta mesura suposa un retrocés històric per als drets laborals de les classes treballadores de la Catalunya Nord i del conjunt de l’Estat francès. A més, segons Joan Alsina, portaveu de la Unió Territorial de la Catalunya Nord de la Intersindical-CSC, els qui més patirien aquesta desprotecció serien els i les joves, les persones treballadores en precari i, en general, tots els treballadors i les treballadores que no gaudeixen d’una forta protecció sindical, ja sigui per qüestió legal o per les característiques del seu lloc de treball, ja que l’aplicació de les noves jornades laborals poden ser frenades en sectors o empreses, si darrere hi ha un sindicalisme fort.

Tanmateix, cal lamentar aquesta llei, que esperem que sigui frenada pel consell constitucional, i des de la Intersindical-CSC renovem el nostre compromís en la lluita per una jornada laboral de 35 hores, tant a la Catalunya Nord com a la resta dels Països Catalans, com a mesura per crear ocupació i de qualitat. L’aplicació d’aquesta llei i l’impuls de la Directiva de les 65 hores (la qual esperem frenar a temps) suposen perilloses victòries parcials de la dreta neoliberal que hem de ser capaços d’esmenar i revertir properament, mitjançant l’acció col•lectiva i les mobilitzacions de les classes treballadores.

En el Ple de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, celebrat el dia 15 de juliol, s’ha aprovat per unanimitat una moció de la Unió Territorial de la Vegueria del Penedès de la Intersindical-CSC contrària a la Directiva Europea que pretén permetre la jornada laboral de fins a 60 hores setmanals (o 65 hores, per alguns col•lectius). El text ha estat presentat pel grup municipal de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).

Aquesta moció és contrària a l’atac que suposa la Directiva Europea vers els drets dels i les treballadores, ja que atempta directament contra les directrius de l’Organització Internacional del Treball (OIT). A part, també s’hi assenyalen els perjudicis que pot provocar tant en la conciliació de la vida laboral i personal com en el perill que suposa vers la salut dels treballadors i les treballadores, ja que un augment de la jornada laboral incrementa els índexs de sinistralitat. De la mateixa manera, també s’hi critica el debilitament que suposaria del paper de la negociació col•lectiva, l’eina bàsica dels treballadors i treballadores per poder establir les condicions de treball.

L’exposició de la moció al Ple de l’Ajuntament per part d’un membre de la Unió Territorial de la Intersindical-CSC ha estat molt explícita quant a denunciar que la construcció de la Unió Europea s’està duent a terme d’esquenes als i les treballadores, com ja va quedar demostrat en el procés d’aprovació del Tractat de Lisboa, la Directiva de Retorn, la Directiva Bolkestein, etc. A part, també s’ha recordat que la consecució de la jornada laboral de vuit hores va venir precedida d’un context de fortes lluites, motiu pel qual ara no es pot menystenir tot allò aconseguit. Finalment s’ha assenyalat que és molt important que des de tots els àmbits i estaments dels Països Catalans s’organitzi una ofensiva contrària a aquesta Directiva Europea del Temps de Treball.

Podeu llegir aquí la moció aprovada.

L’autoritat laboral ha autoritzat l’Expedient de Regulació d’Ocupació a Ingenico Barcelona, amb majoria al comitè de la Intersindical-CSC, que afectarà a 66 persones (52 seran acomiadades i 14 més seran traslladades), mentre que només 40 mantindran els llocs de treball, amb una garantia de tres anys.

Després de moltes sessions de negociació, es va tancar un acord i, tot i que mai hi ha bons acords en expedients de regulació, aquest com a mínim limita els efectes de l’expedient inicial. Així, aquest acord fou ratificat per assemblea i posteriorment autoritzat per l’autoritat laboral.

Ingenico Barcelona era una de les empreses punteres a Catalunya en I+D, concretament en el sector de terminals de pagament, ja que ella feia la investigació del software de la segona companyia mundial del sector, amb una plantilla, per tant, d’un alt nivell tècnic. Al final, el que quedarà serà el manteniment dels productes que hi ha al mercat i poca cosa més. La casa matriu francesa ha optat per concentrar tot l’I+D a França, per decisió política, es vesteixi després com es vesteixi. I el més trist és que anem perdent cada cop més capacitat industrial i, en aquest cas, puntera a nivell mundial.

Cal que ens ho fem mirar, ja que no hi ha política industrial i les inversions, “amb els diners de totes i tots”, se’n van a fora pel benefici d’una quants. I, al pas que anem, tindrem una estructura productiva únicament de serveis. Com dèiem, doncs, per fer-s’ho mirar.

Arran de la publicació de les balances fiscals per part del govern espanyol, on ha quedat palès que els Països Catalans pateixen un espoli fiscal excessiu, la secretària confederal de la Intersindical-CSC, Isabel Pallarès, ha afirmat que “ara és més necessari que mai un nou sistema de finançament basat en el concert econòmic” i que “posi fi a la sagnia de recursos que pateixen els Països Catalans any rere any”.

Segons Pallarès, “les principals afectades per l’espoli fiscal són les classes treballadores catalanes, que veuen com els seus recursos no serveixen per crear un Estat del Benestar de qualitat que serveixi per aprofundir en la justícia social”. Així, la secretària confederal del sindicat ha afirmat que “cal ser solidaris i solidàries, però primer cal ser-ho amb totes aquelles persones que, als Països Catalans, no tenen prou recursos ni serveis públics per viure dignament”.

Finalment, Isabel Pallarès també ha recordat que “des de la Intersindical-CSC portem molts anys reivindicant en aquesta línia, i és que el nostre lema de la manifestació de l’1 de maig del 2004 ja era Menys dèficit fiscal i més justícia social”. Tanmateix, també ha reconegut que ara, amb les balances fiscals publicades, el període de negociació obert i la crisi econòmica present, “es fa més necessari que mai el nou sistema de finançament” i ha reclamat “valentia” a la classe política catalana per no perdre l’actual oportunitat.

Recordem que, segons ha publicat el govern espanyol, pel mètode del flux monetari, les Illes Balears i Pitiüses pateixen un dèficit fiscal d’entre el 13,96 i el 14,20%, Catalunya el pateix d’un 8,70% i el País Valencià el pateix d’entre el 6,32% i el 6,40%, el que representen les tres comunitats de l’estat on el percentatge és major.

Des de diversos àmbits s’estan iniciant diverses accions tan presencials, institucionals com virtuals per aconseguir sensibilitzar als treballadors i treballadores de la importància de pressionar als europarlamentaris per a que votin no a la proposta de la Directiva Europea d’Organització de la Jornada Laboral, més coneguda com la Directiva de les 65 hores.

Podeu accedir a la campanya promoguda per la Intersindical-CSC, les adreces de correu des i les eurodiputats/des i el model de carta en format word i open office tot picant ací

Dimarts, 1 de juliol, erem a la negociació del conveni provincial d’aigües de Tarragona, quan de cop van començar a sonar els mòbils. Un accident a Valls, Un accident mortal a Valls, El Miquel de Valls ha mort mentre reparava una fuita.

Obviament es va suspendre la reunió, vam quedar tots xocats per la mala noticia i juntament amb els membres del comitè de Sorea vam marxar cap al lloc de l’accident. Desolador, els companys de Valls eren com absents, colpits pels fets, no van poder fer-hi res i eren conscients que hauriea pogut morir qualsevol d’ells.

Al final una rasa, una canonada de fibrociment esquerdada, una fuita banal d’aigua, una arrel d’un pi inexistent i amagada a sota, esperant… una línia elèctrica que ningú tenia clar que hi feia. Una serra sabre per tallar l’arrel, talla la protecció del cable i tot s’acaba a l’instant.

Un dia més de treball i en aquest cas el darrer pel Miquel. Més enllà de les consideracions tècniques, de plànols, senyalitzacions, distàncies entre instal•lacions… tots teniem clar que allò hagués pogut passar a qualsevol, el Miquel sabia fer molt bé la seva feina. Et queda la sensació que, al final, obrir el terra de qualsevol ciutat o poble és com una mena de ruleta rusa, es treballa per guanyar-se la vida i en aquest cas per perdre-la.

En Miquel deixa vídua i una filla de disset anys, i tots els companys que no l’oblidarem.

Carles Sastre,
Secretari Confederal d'Acció Sindical

La ja malauradament coneguda notícia d'aprovar la directiva europea de les 65 hores, d’entre molts dels aspectes negatius, impediria la concil•liació entre la vida familiar i la feina.


Ens unim a les crítiques contra la reforma de la directiva de temps de treball, aprovada pels ministres de treball de la UE, que pretén ampliar a 65 hores el nombre màxim de les hores que comprenen la jornada laboral. Aquesta mesura, per a la seva entrada en vigor, encara ha de ser debatuda i aprovada al Parlament Europeu.

Fins ara, període de 90 anys, la legislació es movia entre 40 hores setmanals (8 hores al dia) i 48 (una mica més de 9 hores i dos quarts al dia). Treballar entre 60 i 65 hores a la setmana suposa una mitjana com a mínim de 12 hores diàries el que superaria en més d’un 35% el que la OIT (Organització Internacional del Treball) considera una jornada excessiva i que a més no incrementa la productivitat perquè és genera menys rendiment.

Aquesta directiva consagra la plena llibertat d’elecció del treballador o treballadora, individualment considerats, per a negociar la seva jornada. Una llibertat teòrica, ja que al suprimir en aquest decisiu aspecte la negociació col•lectiva, trenca amb l’equilibri essencial del model, i a la pràctica comporta als treballadors i treballadores assumir qualsevol exigència de la patronal.

El mateix Tribunal Comunitari que en el seu moment va avalar l’expansió de normes progressistes, adoptant per a tota la UE la igualtat de gènere per a consagrar la igualtat de salari en cas d’un treball de igual valor, tres de les seves darreres sentències trenquen els equilibris que existien entre dret a l’establiment i el de vaga, entre aquell i els convenis col•lectius o les normes de contractació pública, primant les pitjors condicions laborals dels països d’origen sobre les dels països d’acollida d’immigrants no comunitaris.

L’anomenada Europa del Benestar, marc on proliferen tot tipus de directives europees, plans de treball i programes comunitaris que tenen com objectiu .... la igualtat entre homes i dones en el treball comunitari, deixa de ser-ho, presentant aquestes propostes de marcat caràcter antisocial que precaritza encara més les condicions laborals de les dones.

La situació del mercat de treball de les dones en general, i de les que tenen responsabilitats familiars en particular, segueix estant condicionada pel rol de cuidadora principal que el model social assigna a les dones, i que és reproduït per la patronal, percebent a la dona, malgrat el seu reconeixement a la seva creixent presència en l’ocupació i a la seva millor formació, com a generadora de problemes de cost econòmic i organització empresarial.

En un marc d’increment de la jornada laboral, aquesta situació s’agreuja encara més les perspectives laborals del conjunt de la classe treballadora, però, sobre tot, de les dones, ja que entra en col•lisió amb el gaudiment del temps de treball personal o familiar, desequilibrant, un cop més, el repartiment de les responsabilitats familiars, sense incloure, per cert, suport públic real a la família creant centres de cura a les persones o adequant els horaris escolars i familiars.

Aquesta mesura no tan sols impedeix la conciliació de la vida familiar i laboral si no que a més perjudica la salut dels treballadors i treballadores i dóna lloc a un increment del risc d’accidents laborals i malalties, ja que les intenses jornades de treball juntament amb la creixent degradació de les condicions laborals impulsada per la recerca de beneficis dels sectors empresarials i d’incompliment de les obligacions de prevenció de riscos laborals, són una de les principals causes de la sinistralitat laboral.

Quant més hores es treballa, més possible és tenir un accident laboral. En l’actualitat la xifra d’accidents laborals és alarmant, amb l’ampliació de la jornada laboral no faria més que incrementar-se el nombre d’accidents laborals. Diversos estudis posen de manifest que els treballadors i treballadores, que fan hores extres son més propensos a l’accidentalitat, independentment de l’edat o el sexe.


Passar 12 o 13 hores diàries de treball implica haver de menjar fora de casa, i ja serien 13 o 14 hores. I si sumen una hora de desplaçaments per anar i tornar de la feina a casa, serien finalment en 15 o 16 hores. Dormint tan sols les 8 hores diàries recomanades, ja tindríem el dia complert, 24 hores. Sense sopar, ni esmorzar, ni dutxar-se, ni estar amb la família. La manca de descans i son passen factura que deriva en alguns dels trastorns més freqüents com cefalees, lumbàlgies, gastroenteritis, hipertensió arterial i alteració del ritme del son, estrès i depressió.

D’altra banda, el món del treball encara funciona segons el model masculí, l’organització i els horaris segueixen estant basats en la divisió de rols. Els homes tendeixen a treballar una major quantitat d’hores que les dones, perquè moltes vegades el treball a temps parcial és la única opció de fer compatible treball remunerat amb la cura de la casa i de la família.

Si la jornada laboral s’incrementa fins les 65 hores, moltes dones hauran de deixar de treballar, ja que són les principals responsables d’un treball no remunerat, el de la casa, o la cura de la família i el treball domèstic. Aquesta doble jornada que es veuen sotmeses moltes dones i que rep el nom de doble presència, suposa una carrega de feina molt elevada per a les dones que el pateixen.

Diferents estudis realitzats abans i ara posen de manifest que la càrrega horària és més elevada en el cas de les dones, si tenim en compte les hores dedicades al treball a casa. La doble presència com a risc per a la salut, està determinada per la dificultat que suposa respondre a aquesta doble càrrega de treball. Si la jornada de treball s’incrementa fins a les 65 hores, potser haurem de començar a parlar ja no de la doble presència si no de triple presència.

Per altra banda, cal tenir en compte que les feines majoritàriament desenvolupades per les dones tenen uns trets característics comuns: son repetitius, requereixen l’adopció de postures incòmodes i forçades, durant llargs períodes de temps, amb ritmes excessius com és el cas de l’industria, tèxtil, caixeres de supermercat,.... Per altra banda impliquen la cura d’altres persones i al treball domèstic (cuidadores, netejadores,...). Aquests riscos que es donen en sectors feminitzats produeixen danys per a la salut que deriven en trastorns musculoesquelètics, fatiga i estrès que s’agreujarien encara més amb l’augment de la jornada laboral fins a les 65 hores, com a conseqüència d’estar més temps exposades i exposats als riscos inherents del treball.

D’altres conseqüències derivades de les llargues jornades de treball: més despeses per pagar a una persona que tingui cura dels nostres fills i filles dependents sense poder recórrer a la família, menys temps o gens per gaudir en família, de les amistats...repercuteix en la nostra vida social i en la nostra salut.

Encara queda la tradicional definició de salut recollida per la OMS (Organització Mundial de la Salut), que defineix com a salut: l’estat de benestar físic, mental i social complert i la no existència de dany o malaltia.

En els temps que corren , aquesta mesura, porta a la classe treballadora a assumir a la pràctica qualsevol exigència de l’empresariat i això implica renunciar a un dret consolidat desprès de llargs anys de lluites.

Les dones i els homes de la Intersindical-CSC no podem restar en silenci davant de la retallada de drets que implica aquesta directiva, és per això que ens hi mobilitzarem en contra.

Podeu descarregar-la en formar *.pdf tot picant damunt la imatge.

També la podeu descarregar des del menú lateral a la secció Publicacions.

El 10 de juny el Consell de Ministres de Treball , Política Social i Afers del Consumidor que es trobaven a Brussel•les aprovaven una nova directiva europea en relació amb la definició d'un màxim de jornada laboral setmanal.

La Directiva en vigor avui en dia fixa el màxim de jornada laboral setmanal a 48 hores. Amb la proposta del Consell de Ministres es vol consolidar l’extensió de la jornada quan el treballador l’accepti, tot legalitzant-la, i allargant fins i tot a les 65 hores setmanals.

Per a la Oficina Europea de la Federació Sindical Mundial les propostes per a l'adopció d'aquesta nova directiva expressen l'objectiu continu d’imposar polítiques neoliberals que implementen els cercles que governen avui en dia la Unió Europea i que no són altra cosa que la soscavació del convenis col•lectius i el desregulació completa de les relacions laborals. De fet aquestes clàusules amenacen els guanys fonamentals de la classe treballadora per una jornada laboral regulada ja que en essència aboleixen el límit màxim de jornada laboral diària i setmanal.

(...)

L’Oficina Europea de la Federació Sindical Mundial, que representa un nombre significatiu d'organitzacions sindical d’Europa, considera aquesta decisió com inacceptable i en contra dels interessos de la classe treballadora.

Cal que unim les nostres forces al costat de la resta del moviment sindical d'Europa, amb les forces polítiques d’esquerra (...) europees per aconseguir el rebuig de la proposta per part del Parlament Europeu. Per això demanem a totes les organitzacions sindicals confluir conjuntament per expressar amb força la nostra posició.

La situació de drets dumans que viu el poble de Colòmbia es continua agreujant. Durant els primers cinc mesos de l'any 2.008 han estat assassinats 28 sindicalistes, així com un gran nombre de dirigents/tes socials, estudiantils i pagesos. Les organitzacions socials i sindicals colombianes, no només pateixen la violència directa de grups paramilitars i membres d'institucions de seguretat estatals, sinó que també són perseguides per les institucions judicials, en processos injustos que fan servir proves i testimonis falsos.

Aquesta greu situació ha provocat el rebuig internacional de diverses organitzacions i institucions que condemnen aquestes pràctiques. Entre d'altres, la Unió Europea ha fet declaracions sobre la qüestió, així com diferents xarxes europees que treballen pel respecte dels Drets Humans a Colòmbia.

En aquesta important tasca de denúncia i suport a les organitzacions socials i sindicals colombianes, també hi participa activament la Intersindical-CSC i Solidara. Des de la nostra visió sobre la solidaritat internacional, no només s'ha de donar suport a la realització de projectes al sud, sinó que s'ha de treballar fent sensibilització i pressió per a que els estats respectin els drets humans, socials i nacionals del pobles.

Així , el dia 10 de juny, representants de la Intersindical-CSC i de Solidara, han participat d'una reunió al Parlament Europeu, convocada per eurodiputats de tres grups parlamentaris, juntament amb representants de diverses organitzacions catalanes i d'altres països. La reunió va servir per denunciar la situació de l'Asociación Campesina del Valle del Río Cimitarra, que ha patit la persecució judicial injusta de la seva junta directiva, de qui van detenir amb testimonis falsos a set membres, dels quals cinc han recuperat la seva llibertat després de sis mesos d'empresonament, per manca de proves.

Aquesta associació de pagesos, ha viscut com moltes altres organitzacions colombianes l'assassinat dels seus membres per part de militars i paramilitars, amenaces i assetjament permanent per defensar el seu territori, i també la persecució judicial. Això s'ha denunciat al Parlament Europeu i al cos diplomàtic de Colòmbia a Brussel•les, i es continuarà treballant perquè els governs europeus assumeixin una posició crítica a les accions del govern colombià.

Els ministres de Treball de la Unió Europea han aprovat per majoria qualificada després d'una marató negociadora de més de 12 hores ampliar la jornada laboral màxima de les 48 hores setmanals actuals a les 60, sempre que hi hagi un acord entre el treballador i l'empresari.

Itàlia, amb el retorn al poder de Silvio Berlusconi, i França, després que Nicolas Sarkozy hagi pactat amb Gordon Brown donar-li suport en una altra directiva, han aconseguit pressionar per tal d’aconseguir aquest acord.

Els ministres de Treball han aprovat per majoria qualificada la reforma de la directiva de Temps de Treball -que encara ha de rebre l'aprovació del Parlament Europeu- amb l'abstenció de diversos països que ho consideren un retrocés en els drets socials.
La nova directiva de temps de treball era una exigència dels països partidaris d'una major flexibilitat en el mercat de treball, encapçalat pel Regne Unit.

Bèlgica, Xipre, l’Estat Espanyol, Grècia i Hungria no s'hi han oposat, tot i que s'hi han abstingut. Els cinc països han presentat una declaració conjunta en què demanen a l'Eurocambra que millori la norma durant la seva tramitació posterior. També han presentat reserves Portugal i Malta. En canvi, Itàlia i França, que en debats anteriors s'havien situat en contra d’aquesta nova regulació, ara s’hi ha afegit.

Fi als 91 anys d'un dret social

La UE posarà fi així als 91 anys d'aquest dret social de les 48 hores de setmana laboral aconseguit per l'Organització Internacional del Treball. Els 27 han aprovat finalment, per majoria qualificada, una proposta de la presidència de torn eslovena que fixa que, com a regla general, la setmana laboral és de 48 hores però que, quan el treballador i l'empresari ho acordin, es podrà allargar fins a 17 hores més. Així, estarà permès treballar fins a 60 hores a la setmana, calculades com a mitjana durant un període de tres mesos. I fins i tot, en el cas de les guàrdies mèdiques, aquesta setmana laboral podrà arribar a les 65 hores.

Aquest consentiment del treballador a l'empresari s'haurà d'acordar per escrit i de forma voluntària, sense forçar l'assalariat a firmar-lo amenaçant-lo amb l'acomiadament, assenyala la presidència eslovena. Així, aquest acord no podrà tenir una durada de més de dotze mesos, tot i que serà renovable, i no es podrà signar fins que el treballador no tingui una antiguitat a l'empresa superior a les quatre setmanes. Un cas a part són els treballadors contractats per a menys de deu setmanes: aquests queden fora de la normativa i no tindran cap limitació d'hores laborals.

Les tesis més conservadores s'imposen a la UE

La Intersindical-CSC opina que la setmana de 65 hores que es pretén implantar ens allunya de la societat avançada on els drets laborals són una part esencial.

La directiva aprovada pretén eliminar el temps de descans tot traslladant-nos a èpoques passades de jornades interminables i condicions laborals extremes, més pròpies de la societat preindustrial.

Segons el sindicat català el contingut de la directiva no es correspon a la dinàmica de la negociació col.lectiva centrada a reduir la jornada laboral, com a instrument de creació d’ocupació de qualitat.

L’assumpció de les tesis més conservadores dins a la UE té la clara intenció d’igualar a la baixa els salaris i les jornades dels països europeus.

Missatges més recents Missatges més antics Inici