(Article d'Isabel Pallarès, Secretària General de la Intersindical-CSC, publicat al Crònica)

El David és un militant de l’Associació Cultural La Fornal de Vilafranca del Penedès, entre d’altres organitzacions, que va ser detingut la passada nit de Reis (curiós, el regal...) i al qui ara se li exigeix complir una sentència referent a uns fets ocorreguts el 12 d’octubre del 1998 i jutjats poc després. Així, arran de disturbis entre feixistes i anti-feixistes, llavors van condemnar en David a un any i mig de presó, una pena que, en ser inferior a dos anys, fins ara havia quedat sense executar. Tanmateix, 10 anys més tard dels fets i a menys de dos anys de la prescripció del delicte, la justícia s’ha aferrat a una condemna anterior per insubmissió militar, per tal de fer complir l’any i mig de presó. En resum, doncs, el criden a passar 18 mesos entre reixes per negar-se a fer una mili que ja no existeix i per enfrontar-se a uns i unes feixistes que ara ja es troben arraconats/des a dalt de Montjuïc cada 12 d’octubre. D’aquesta manera, podrien tancar a la presó en David per anti-feixista i per anti-militarista.

Malauradament, però, aquesta no és la primera ni l’última vegada que una persona militant és jutjada per ser un/a activista i al nostre país se succeeixen molts casos on les idees polítiques ja són prou motiu per condemnar algú/una. Fou prou conegut el cas dels i les joves que van cremar fotografies del rei, tot i que en un altre nivell són més comuns casos que, com els del David, sovint no apareixen als grans mitjans, però que igualment acaben en judicis sense sentit, ja sigui per manifestar-se pel dret a l’habitatge, com va fer en Jona, o per reivindicar una terra lliure de transgènics, com en el cas del Josep Pàmies. El dretanitzat i conservador poder judicial usa o interpreta restrictivament la legislació per tal de coartar llibertats individuals i criminalitzar els moviments populars i les reivindicacions socials i nacionals. Igualment, massa vegades el poder polític arriba on no pot el judicial i adapta la norma per tal de mantenir la pressió legal sobre l’activisme militant, tot i que on més clarament es pot observar aquesta situació és a Euskal Herria, on l’excusa de l’eteri “entorn d’ETA” serveix per aprovar una legislació clarament antidemocràtica i per jutjar qualsevol persona que pretengui lluitar per la cultura, la llengua o els drets del país, fins arribar a situacions tan lamentables com el possible judici a Ibarretxe per reunir-se amb Batasuna.

L’objectiu és clar i pervers: fer que la gent tingui por de participar en organitzacions reivindicatives i criminalitzar aquestes i les seves idees. Cal, doncs, denunciar amb força aquest estat repressiu, protagonista de bona part dels informes sobre tortures d’Amnistia Internacional, però també donar suport i manifestar-se en favor de la llibertat del David i de qualsevol altra persona condemnada per gosar qüestionar l’estatus social o nacional actual.

El dia 5 de gener, l’Instituto Nacional de Estadística (INE), va presentar les dades referents a l’indicador avançat de l’IPC harmonitzat. A nivell estatal, doncs, es preveu que la inflació del 2008 es quedi en l’1,5%, una xifra molt inferior a la que es podia esperar durant l’estiu, quan es rondava un increment entorn del 5%, a causa de l’elevat preu del petroli i que el consum encara no havia patit la davallada que finalment ha tingut lloc. La xifra referent a l’IPC als Països Catalans no se sabrà fins la publicació de les dades definitives, però no es preveu que divergeixi massa de l’estatal, ja que en els darrers mesos s’hi ha aproximat força (amb algunes dècimes menys en el cas de les Illes Balears i Pitiüses).

En base a aquestes dades, hi ha qui ràpidament les ha lligat amb la necessitat d’aplicar una necessària moderació salarial exigida per la patronal o, fins i tot, amb la possibilitat de retornar part dels increments salarials que han tingut lloc en funció de les clàusules de revisió salarial, que partien d’un augment previst de l’IPC del 2%. Tanmateix, cal recordar que, quan la inflació real ha estat superior a la prevista (la gran majoria de les ocasions), no s’ha solucionat la diferència amb un increment compensatori dels salaris; per tant, és hipòcrita exigir ara lligar l’augment salarial a l’IPC real. De la mateixa manera, després d’una pèrdua acumulada del poder adquisitiu de més del 10%, des del 1994, a Catalunya aquest s’ha reduït un 1,4% el 2008 (malgrat el “desajust” entre l’increment salarial i l’augment de l’IPC) i es preveu que baixi un 3,5% el 2009, segons un estudi de la fundació Funcas de les caixes d’estalvis. Igualment, cal tenir en compte que la moderació salarial i la pèrdua de poder adquisitiu només pot portar com a resultat un agreujament de la crisi econòmica, tal com ja es va avisar en un article anterior.

Per altra banda, és una greu irresponsabilitat per part dels poders públics l’augment dels preus dels serveis a la ciutadania, molt per sobre de la inflació, atacant la butxaca de la persona usuària i usant el monopoli públic en contra del benestar de la població, al contrari del que hauria de ser el seu objectiu. D’aquesta manera, la Renfe ha encarit un 6,28% els trens de rodalies, un 5% els de mitjana distància i un 4% els de llarg recorregut, les T-10 del sistema tarifari integrat de transports metropolitans és ara un 6,9% més cara, mentre que el transport urbà a Barcelona ho és un 4,2% més, mentre que els peatges han augmentat el preu entre un 4,6 i un 5%, l’aigua de Barcelona ho ha fet en un 8%, la tarifa mitjana d’electricitat s’incrementa un 3,4%, alhora que el servei de correus ho fa en un 3,2%. D’aquesta manera, des de la Intersindical-CSC, es reclama a les administracions públiques que no escanyin les economies familiars amb els serveis públics, en especial quan la crisi apreta més a les classes treballadores.

Missatges més recents Missatges més antics Inici