Si algú ha aprofitat la crisi per reivindicar amb esma solucions favorables a la seva classe social, aquestes han estat les organitzacions empresarials. Mentre hi ha qui dóna l’esquena a qualsevol possibilitat de vaga general, tot i l’augment anual en més d’un 60% en el nombre de persones aturades als Països Catalans, els empresaris i les empresàries radicalitzen i escenifiquen més que mai les seves reivindicacions neoliberals de sempre, per tal de sortir d’una crisi que la pròpia desregulació i els seus anteriors guanys desmesurats han provocat.

D’aquesta manera, les velles receptes de la dreta tornen a sonar fortes, acompanyades d’un aire de victimisme que enalteix l’escenografia i d’una reducció de beneficis que se suposa que els ha de donar la raó. Així, es repeteixen les demandes de subvencions, avals, reducció d’impostos, congelació salarial i abaratiment de l’acomiadament. Sembla que no recordin que, des de l’any 1999 fins el 2007, l’Estat espanyol ha estat aquell d’Europa i l’OCDE on més han augmentat els beneficis empresarials i l’únic on el poder de compra de treballadors i treballadores no s’ha incrementat. Un any més tard, aquests anys de bonança semblen ja llunyans i ara (com abans) pretenen precaritzar encara més les vides de les classes més humils i escanyar més un Estat del Benestar que mai s’ha acostat als estàndards europeus.

Igualment, la reducció d’impostos dels darrers anys (sobretot els directes, els que penalitzen el benefici) ha estat escandalosa, així com, amb la darrera Reforma Laboral del 2006, l’Estat espanyol ha passat a ser aquell de l’OCDE on més s’ha reduït la despesa per acomiadament, des de l’any 1988. I tots aquests factors no s’han traduït en major contractació o en una reducció clara de la temporalitat contractual, sinó en majors beneficis per als i les de sempre. Així, ara no poden pretendre que ens empassem els seus clàssics arguments, sobretot tenint en compte que aquesta no és una crisi d’oferta, sinó de demanda, així que el que cal és incentivar el poder adquisitiu de les classes treballadores per fer augmentar la demanda, mitjançant millores laborals i més inversió pública en els serveis socials.

Tanmateix, negar que verdaderament la crisi dificulta la viabilitat de moltes empreses seria injust i és cert que hi ha un problema seriós en el finançament de projectes empresarials amb futur per part de la banca. Així, cal garantir que les ajudes impulsades per al sistema financer arribin a aquestes pimes i a les famílies, però en cap cas la situació actual poden justificar un aprofundiment en les polítiques neoliberals.

Des de la Intersindical-CSC, doncs, veiem com una irresponsabilitat per part de les organitzacions empresarials pretendre mantenir uns beneficis exagerats en una situació en què l’atur està colpejant més que mai la qualitat de vida de desenes de milers de persones. Igualment, cal exigir que totes les ajudes i guanys de les darreres dècades reverteixin ara en el benestar col•lectiu i no que la seva enyorança justifiqui una major reducció de drets socials i laborals per a les classes treballadores.

0 Comments:

Post a Comment



Entrada més recent Entrada més antiga Inici