Federació de Serveis de la Intersindical-CSC

Avui han tingut lloc eleccions sindicals parcials a l’empresa de serveis a la indústria Air Products Services Europe SA, de 306 treballadors/es, situada a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) i que ofereix els seus serveis per a tota Europa. S’havien d’escollir 6 delegats/des, d’un comitè de 13 persones, i la Intersindical-CSC hi ha presentat candidatura per primera vegada, amb la circumstància novedosa que cap dels i les que l’integraven era català de naixement o adopció, sinó que tots/es provenien de Bèlgica, Alemanya, Holanda o Portugal.

Malgrat els seus orígens diversos, ha confiat en el sindicalisme nacional i de classe que representa la Intersindical-CSC i han aconseguit 2 delegats/des, mentre que CCOO n’ha obtingut 3 i UGT, qui fins ara era l’únic sindicat amb representació al comitè, n’ha obtingut 1.

Aquest resultat electoral serveix per seguir consolidant el projecte de la Intersindical-CSC i per garantir una defensa acurada i sense fissures dels drets laborals del conjunt de la plantilla, amb independència de la seva nacionalitat d’origen i amb una atenció especial per la nova classe treballadora que acollim als Països Catalans.

Si algú ha aprofitat la crisi per reivindicar amb esma solucions favorables a la seva classe social, aquestes han estat les organitzacions empresarials. Mentre hi ha qui dóna l’esquena a qualsevol possibilitat de vaga general, tot i l’augment anual en més d’un 60% en el nombre de persones aturades als Països Catalans, els empresaris i les empresàries radicalitzen i escenifiquen més que mai les seves reivindicacions neoliberals de sempre, per tal de sortir d’una crisi que la pròpia desregulació i els seus anteriors guanys desmesurats han provocat.

D’aquesta manera, les velles receptes de la dreta tornen a sonar fortes, acompanyades d’un aire de victimisme que enalteix l’escenografia i d’una reducció de beneficis que se suposa que els ha de donar la raó. Així, es repeteixen les demandes de subvencions, avals, reducció d’impostos, congelació salarial i abaratiment de l’acomiadament. Sembla que no recordin que, des de l’any 1999 fins el 2007, l’Estat espanyol ha estat aquell d’Europa i l’OCDE on més han augmentat els beneficis empresarials i l’únic on el poder de compra de treballadors i treballadores no s’ha incrementat. Un any més tard, aquests anys de bonança semblen ja llunyans i ara (com abans) pretenen precaritzar encara més les vides de les classes més humils i escanyar més un Estat del Benestar que mai s’ha acostat als estàndards europeus.

Igualment, la reducció d’impostos dels darrers anys (sobretot els directes, els que penalitzen el benefici) ha estat escandalosa, així com, amb la darrera Reforma Laboral del 2006, l’Estat espanyol ha passat a ser aquell de l’OCDE on més s’ha reduït la despesa per acomiadament, des de l’any 1988. I tots aquests factors no s’han traduït en major contractació o en una reducció clara de la temporalitat contractual, sinó en majors beneficis per als i les de sempre. Així, ara no poden pretendre que ens empassem els seus clàssics arguments, sobretot tenint en compte que aquesta no és una crisi d’oferta, sinó de demanda, així que el que cal és incentivar el poder adquisitiu de les classes treballadores per fer augmentar la demanda, mitjançant millores laborals i més inversió pública en els serveis socials.

Tanmateix, negar que verdaderament la crisi dificulta la viabilitat de moltes empreses seria injust i és cert que hi ha un problema seriós en el finançament de projectes empresarials amb futur per part de la banca. Així, cal garantir que les ajudes impulsades per al sistema financer arribin a aquestes pimes i a les famílies, però en cap cas la situació actual poden justificar un aprofundiment en les polítiques neoliberals.

Des de la Intersindical-CSC, doncs, veiem com una irresponsabilitat per part de les organitzacions empresarials pretendre mantenir uns beneficis exagerats en una situació en què l’atur està colpejant més que mai la qualitat de vida de desenes de milers de persones. Igualment, cal exigir que totes les ajudes i guanys de les darreres dècades reverteixin ara en el benestar col•lectiu i no que la seva enyorança justifiqui una major reducció de drets socials i laborals per a les classes treballadores.

(Article d'Isabel Pallarès, Secretària General de la Intersindical-CSC, publicat al Crònica)

El David és un militant de l’Associació Cultural La Fornal de Vilafranca del Penedès, entre d’altres organitzacions, que va ser detingut la passada nit de Reis (curiós, el regal...) i al qui ara se li exigeix complir una sentència referent a uns fets ocorreguts el 12 d’octubre del 1998 i jutjats poc després. Així, arran de disturbis entre feixistes i anti-feixistes, llavors van condemnar en David a un any i mig de presó, una pena que, en ser inferior a dos anys, fins ara havia quedat sense executar. Tanmateix, 10 anys més tard dels fets i a menys de dos anys de la prescripció del delicte, la justícia s’ha aferrat a una condemna anterior per insubmissió militar, per tal de fer complir l’any i mig de presó. En resum, doncs, el criden a passar 18 mesos entre reixes per negar-se a fer una mili que ja no existeix i per enfrontar-se a uns i unes feixistes que ara ja es troben arraconats/des a dalt de Montjuïc cada 12 d’octubre. D’aquesta manera, podrien tancar a la presó en David per anti-feixista i per anti-militarista.

Malauradament, però, aquesta no és la primera ni l’última vegada que una persona militant és jutjada per ser un/a activista i al nostre país se succeeixen molts casos on les idees polítiques ja són prou motiu per condemnar algú/una. Fou prou conegut el cas dels i les joves que van cremar fotografies del rei, tot i que en un altre nivell són més comuns casos que, com els del David, sovint no apareixen als grans mitjans, però que igualment acaben en judicis sense sentit, ja sigui per manifestar-se pel dret a l’habitatge, com va fer en Jona, o per reivindicar una terra lliure de transgènics, com en el cas del Josep Pàmies. El dretanitzat i conservador poder judicial usa o interpreta restrictivament la legislació per tal de coartar llibertats individuals i criminalitzar els moviments populars i les reivindicacions socials i nacionals. Igualment, massa vegades el poder polític arriba on no pot el judicial i adapta la norma per tal de mantenir la pressió legal sobre l’activisme militant, tot i que on més clarament es pot observar aquesta situació és a Euskal Herria, on l’excusa de l’eteri “entorn d’ETA” serveix per aprovar una legislació clarament antidemocràtica i per jutjar qualsevol persona que pretengui lluitar per la cultura, la llengua o els drets del país, fins arribar a situacions tan lamentables com el possible judici a Ibarretxe per reunir-se amb Batasuna.

L’objectiu és clar i pervers: fer que la gent tingui por de participar en organitzacions reivindicatives i criminalitzar aquestes i les seves idees. Cal, doncs, denunciar amb força aquest estat repressiu, protagonista de bona part dels informes sobre tortures d’Amnistia Internacional, però també donar suport i manifestar-se en favor de la llibertat del David i de qualsevol altra persona condemnada per gosar qüestionar l’estatus social o nacional actual.

El dia 5 de gener, l’Instituto Nacional de Estadística (INE), va presentar les dades referents a l’indicador avançat de l’IPC harmonitzat. A nivell estatal, doncs, es preveu que la inflació del 2008 es quedi en l’1,5%, una xifra molt inferior a la que es podia esperar durant l’estiu, quan es rondava un increment entorn del 5%, a causa de l’elevat preu del petroli i que el consum encara no havia patit la davallada que finalment ha tingut lloc. La xifra referent a l’IPC als Països Catalans no se sabrà fins la publicació de les dades definitives, però no es preveu que divergeixi massa de l’estatal, ja que en els darrers mesos s’hi ha aproximat força (amb algunes dècimes menys en el cas de les Illes Balears i Pitiüses).

En base a aquestes dades, hi ha qui ràpidament les ha lligat amb la necessitat d’aplicar una necessària moderació salarial exigida per la patronal o, fins i tot, amb la possibilitat de retornar part dels increments salarials que han tingut lloc en funció de les clàusules de revisió salarial, que partien d’un augment previst de l’IPC del 2%. Tanmateix, cal recordar que, quan la inflació real ha estat superior a la prevista (la gran majoria de les ocasions), no s’ha solucionat la diferència amb un increment compensatori dels salaris; per tant, és hipòcrita exigir ara lligar l’augment salarial a l’IPC real. De la mateixa manera, després d’una pèrdua acumulada del poder adquisitiu de més del 10%, des del 1994, a Catalunya aquest s’ha reduït un 1,4% el 2008 (malgrat el “desajust” entre l’increment salarial i l’augment de l’IPC) i es preveu que baixi un 3,5% el 2009, segons un estudi de la fundació Funcas de les caixes d’estalvis. Igualment, cal tenir en compte que la moderació salarial i la pèrdua de poder adquisitiu només pot portar com a resultat un agreujament de la crisi econòmica, tal com ja es va avisar en un article anterior.

Per altra banda, és una greu irresponsabilitat per part dels poders públics l’augment dels preus dels serveis a la ciutadania, molt per sobre de la inflació, atacant la butxaca de la persona usuària i usant el monopoli públic en contra del benestar de la població, al contrari del que hauria de ser el seu objectiu. D’aquesta manera, la Renfe ha encarit un 6,28% els trens de rodalies, un 5% els de mitjana distància i un 4% els de llarg recorregut, les T-10 del sistema tarifari integrat de transports metropolitans és ara un 6,9% més cara, mentre que el transport urbà a Barcelona ho és un 4,2% més, mentre que els peatges han augmentat el preu entre un 4,6 i un 5%, l’aigua de Barcelona ho ha fet en un 8%, la tarifa mitjana d’electricitat s’incrementa un 3,4%, alhora que el servei de correus ho fa en un 3,2%. D’aquesta manera, des de la Intersindical-CSC, es reclama a les administracions públiques que no escanyin les economies familiars amb els serveis públics, en especial quan la crisi apreta més a les classes treballadores.

Una vegada més, i ja en portem unes quantes, les xifres sobre l’increment d’atur porten males notícies a principis de mes. Els augments cada cop semblen més exagerats i, quan sembla que ja no es poden accelerar, la realitat ens demostra que no és així. I és que l’increment anual de l’atur als Països Catalans ja és del 56,08%, el que suposa que ja hi ha més de 800.000 persones desocupades arreu del país. I, una vegada més, també, la diferència amb l’augment patit a l’Estat espanyol es va eixamplant. Aquesta vegada, les dades de la mitjana estatal són “només” un 42,72% superiors a les de fa un any, un increment 13 punts inferior a la mitjana catalana. Igualment, a nivell mensual, l’atur ha augmentat un 7,95% als Països Catalans, mentre que a nivell estatal l’augment ha estat del 6,08%. Una vegada més, doncs, els treballadors i les treballadores catalanes pateixen més la crisi que les del conjunt de l’estat.

Les comunitats que més han patit aquests increments són Catalunya i el País Valencià, on, en termes relatius, s’ha incrementat l’atur un 55,43% i un 59,25% anual, respectivament, mentre, en termes absoluts, suposen respectivament la primera i la tercera comunitat amb uns increments mensuals d’aturats/es més elevats (amb 24.837 i 21.328 nous/ves aturats/des). De la mateixa manera, les xifres d’atur masculí i femení segueixen tendint a equilibrar-se, però no per l’augment del treball femení, sinó per l’increment més accelerat de l’atur masculí (del 86,53% anual). Finalment, els i les joves menors de 25 anys segueixen patint una acceleració de les xifres de desocupació més acusades que la mitjana, amb un augment anual del 66,10%.

En el següent requadre, es poden observar millor les diverses variables, per comunitats i col•lectius:


Taula d’Elaboració pròpia. Font: Ministerio de Trabajo e Inmigración

A nivell de províncies, el territori insular, amb un 45,77%, és l’únic que presenta un increment anual de l’atur inferior al 50%. Per la seva banda, superen la barrera del 60% quatre províncies catalanes: Tarragona (60,17%), Girona (65,07%), Lleida (76,30%) i, sobretot, Castelló (106,29%), la qual segueix encapçalant, de forma destacada, el llistat estatal de províncies amb un major increment d’atur.

Pel que fa al col•lectiu de persones immigrades, aquest segueix patint un augment de l’atur molt major que la mitjana catalana. De fet, el seu increment és d’un 98,06% anual, el que suposen 73.867 noves persones nouvingudes desocupades. Al Principat de Catalunya és on més s’ha notat l’augment, ja que aquest ha estat del 115,74% anual.

Finalment, quant a sectors, és el dels serveis el que aporta més desocupats/des, en concret, 148.779 de nous/ves als Països Catalans, seguit pel de la construcció, amb 77.039 de nous/ves (en termes relatius, però, l’increment és més exagerat: un 134,71%, enfront el 46,03% del sector serveis). Per contra, el sector de la indústria, malgrat les contínues males notícies del negoci de l’automòbil, de moment “només” ha creat 44.967 nous/ves aturats/des, un increment del 44,29% respecte les xifres de fa un any.

Des de la Intersindical-CSC, doncs, ens reafirmem una vegada més en la necessitat d’apostar per un model que es basi en l’economia productiva i del benestar, amb uns serveis socials adequats i garantint el poder adquisitiu a les classes treballadores, per tal de mantenir el consum intern i la viabilitat de les empreses pròpies, sobretot del sector serveis. De la mateixa manera, cal garantir la reformulació de les oficines públiques d’ocupació i impulsar un procés de transferència de les competències i el finançament en matèria laboral, per poder impulsar un marc propi que aporti les solucions pròpies i adequades per als Països Catalans.