El president de la principal patronal de l’Estat espanyol, la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, va llançar el guant als sindicats ahir en demanar, entre altres “mesures extraordinàries” per superar la crisi econòmica i laboral, un “abaratiment” de l’acomiadament per situar-lo al nivell dels països de l’entorn d’Espanya.

Aquestes declaracions, en el context de pèrdua sostinguda de llocs de treball i amb la taula del diàleg social recentment inaugurada per buscar solucions a aquests problemes, sembla poc menys que una provocació, si no un avís de la línia que pensen seguir els representants dels empresaris en la negociació.

No obstant això, el president de la CEOE va treure ferro a la demanda, que considera una de tantes: “Aquest és un tema més; en el diàleg social amb els sindicats parlarem de tot i de flexibilitzar més tot el mercat de treball”, va precisar el màxim representant de la patronal.

Per Díaz Ferrán, que va assistir a un congrés a Santiago de Compostel·la, actualment estem vivint “la pitjor crisi que ha passat el món occidental” i va afegir que “ha arribat l’hora que el govern [espanyol] en prengui consciència”. Per aquest motiu va demanar “mesures excepcionals davant problemes excepcionals”.

Sortida “més ràpida”
El president de la CEOE no va ser ahir l’únic a clamar solucions i és que, a mil quilòmetres de la capital gallega on era Díaz Ferrán, el governador del Banc d’Espanya, Miguel Àngel Fernández Ordóñez, també va tenir reclamacions per al govern central i els agents socials.

En una conferència a Sevilla, el màxim responsable del regulador espanyol va demanar una actitud “més audaç” al govern en les seves reformes i als agents socials per configurar els mecanismes de fixació dels salaris i el funcionament del mercat de treball. Tot plegat, per trobar “una sortida més ràpida i sòlida d’aquesta fase complicada”.

Fernández Ordóñez va subratllar la necessitat de “reformes estructurals” en diferents sectors ja que no només són efectives a mitjà i llarg termini sinó que també ho poden ser “a curt termini en la mesura que poden millorar la confiança dels agents”.

El governador també va tenir un record per als sindicats i els treballadors i va assegurar que l’actual sistema de negociació salarial “no és el més adequat” per evitar un descens de l’ocupació, alhora que va tornar a insistir en la moderació salarial.

Font: Diari Avui

ps: on es llegeix "sindicats" a l'article, cal entendre que es refereix als sindicats d'acompanyament espanyols.

Segons el ministre d’Economia, Pedro Solbes, durant el mes d’agost, la recaptació de l’impost de societats ha caigut un 30%, mentre que el de l’IVA ho ha fet en un 12%. Tanmateix, aquestes xifres no es poden entendre si no és que assumim que el frau fiscal es troba en uns nivells elevadíssims.

D’aquesta manera, quan és durant el mes de juliol que es declara el benefici obtingut durant l’any anterior, no és possible que la recaptació de l’impost de societats s’hagi reduït un 30%, quan l’any 2007 els beneficis empresarials van augmentar en un 38,1%, segons el Banc d’Espanya.

Igualment, tampoc es pot entendre massa la reducció del 12% en l’IVA, en una època de forta inflació. Quan augmenta el preu dels productes, també augmenta la proporció de l’IVA que es paga per cadascun d’ells, així que amb taxes d’augment dels preus dels productes de prop del 5% i quan l’estalvi de les famílies es redueix, és difícil de comprendre una disminució del 12% en el seu IVA.

D’aquesta manera, podem veure com un dels pocs impostos dels quals no en baixa la recaptació és el que s’aplica sobre la renta, malgrat el retorn dels famosos 400 euros. És curiós que aquest sigui precisament l’impost que és més fàcil de controlar per part de les administracions, a causa de les nòmines que declara pagar cada empresa.

Des de la Intersindical-CSC, doncs, denunciem que la reducció de la recaptació d’impostos com el de societats o l’IVA, tal com els ha presentat el ministre Solbes, és només una conseqüència de la manca de voluntat política per acabar amb el frau de les empreses. Aquesta situació serà usada com a excusa per truncar debats com els de l’extensió dels serveis socials, el finançament just per a les nacions espoliades o la inversió en R+D+I o en energies renovables, amb l’excusa que la caixa no ho permet, però cal que tinguem clar que el no voler aprofundir en aquests debats només és qüestió de manca de voluntat.

Aquest fet presenta l’agreujant que, en temps de crisi, a més de l’atur, la temporalitat o la reducció del poder adquisitiu (fruit de la combinació entre inflació i contenció salarial), les treballadores siguin les que hagin de mantenir el finançament de l’Estat i els seus serveis socials, quan haurien de ser les qui se’n beneficiessin.

Finalment, per tal de garantir el bon funcionament dels impostos esmentats, caldria un augment de pressupost i de personal a l’equip d’inspectors/es d’Hisenda, però també la transferència a la Generalitat de la capacitat de recaptar els impostos a les empreses catalanes i de fer-ne les inspeccions i aplicar les sancions pertinents, per poder-ne fer un seguiment més proper i acurat.

















piqueu damunt la imatge per a ampliar o ací per a descarregar en format *.pdf

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici