Si ens aturem per girar la vista enrera, constatem que poc a veure té la situació actual de l’ocupació juvenil amb la que gaudien els joves de finals dels anys 70 del passat segle. Repassar l'evolució del món del treball en els joves i les joves catalanes obliga, sobretot, a entendre alguns dels canvis de model i de paradigma que s'han donat en aquest país en el seu conjunt.

L'evolució de l’ocupació juvenil en els darrers trenta anys està estretament vinculada a la reestructuració del model ecònomic i social, no sols als Països Catalans, sinó arreu del món occidental. En certa manera, aquesta reestructuració s'ha evidenciat en noves formes productives i models inèdits de relacions laborals i, evidentment, aquests canvis han repercutit, i molt, en el jovent.

Fa més de trenta anys, si bé la situació laboral dels i les joves de l'època no era la ideal, hi havia situacions que poc tenien a veure amb allò que patim avui dia. El canvi de model ha estat, sobre tot, a costa de l’estabilitat laboral. Cada cop hi ha menys gent ‘fixa’ a la feina. Els nous contractes indefinits han introduït tota una sèrie de condicionants que acaben fent, per a l’empresari, fàcil i assequible l’acomiadament del treballador.

L'estabilitat laboral ha anat perdent pes d’una manera espectacular any rere any. L’estabilitat com a forma contractual normal i majoritària ha passat a ser un valor preuat i sovint inaccessible per a amplis segments del jovent català. Mica en mica els i les joves ens hem anat veient immersos en una espiral de precarització on la porta que s'obre al mercat laboral es basa en la poca qualificació, la remuneració insuficient i índexs de temporalitat superiors a d'altres sectors socials. Es dóna, a més, la circumstància que la nostra generació, millor que l’anterior en quant a preparació i coneixements, segurament no viurà millor per les dificultats per emancipar-se a partir d’unes bones condicions de treball. Davant d'aquest escenari, seria absurd pensar que aquest canvi de relació entre jove i treball no té conseqüències en d'altres àmbits vitals del jovent ni en l'evolució social i econòmica de la societat en general.

Aquesta transformació, però, no ha afectat de la mateixa manera a tota la joventut: malgrat que trobem patrons de conducta similars entre els joves a cada moment, no podem oblidar la transversalitat i la desigualtat que generen factors com la classe social, el gènere o l’ètnia.

Amb tot, els i les joves en conjunt estem patint, tots i totes, algunes de les evidències d'aquest canvi. L’abaratiment dels acomiadaments, la reducció de prestacions, la creació i generalització de nous contractes temporals i poc remunerats són elements que introdueixen els joves en un cercle viciós de feines de poca qualificació, poca remuneració i una alta temporalitat que provoca un retard important en el procés emancipador per la impossibilitat de fer una planificació vital a mig i llarg termini.

Les condicions de treball s'han anat precaritzant i els i les joves són qui pateixen aquesta degradació amb més duresa, juntament amb d'altres col·lectius. Sens dubte, la flexibilitat del mercat laboral i el desmantellament de l'esquifit Estat del benestar no han fet més que afavorir aquest pèrdua de garanties laborals del jovent.

Les polítiques socials que es van anar definint al llarg dels anys 80 i 90 del segle passat van posar tots els ingredients per a la desregulació de les relacions laborals que avui dia se'ns fa tan evident. L'empresariat ha vist com incrementava notablement els beneficis a costa de la reducció de drets laborals de treballadors i treballadores. El model econòmic neoliberal s’ha imposat, també a casa nostra i en el món del treball. Segurament no hauria pogut fer-ho (o si més no amb tanta contundència) sense la desactivació dels sectors més reivindicatius del moviment obrer. Els sindicats (en la seva expressió a través de les centrals anomenades majoritàries) han renunciat en molts casos a treballar per conquerir nous drets. S’han conformat, des de la renúncia a la transformació social, amb mantenir les condicions de feina heretades fa trenta anys. I, com asseguren els vells entrenadors de futbol, qui surt a empatar perd. I aquí hem perdut els treballadors. El sindicalisme, que va tenir una forta embranzida als anys setanta, ha anat perdent força i s’ha instal·lat en una mena de barricada des de la qual ha anat defensant els interessos d’alguns treballadors, bàsicament dels homes de més de cinquanta anys. Els joves i les dones hem quedat massa sovint de banda.

Un fenomen creixent entre el jovent en quant a la transició del món educatiu al mercat laboral és la sobrequalificació, a la que ens referíem abans. El decalatge entre els estudis cursats i la professió que s'acaba exercint és un element desmotivador a l'hora de plantejar-se temps i diners en inversió per estudis. En aquest sentit, la figura dels becaris i becàries ha estat un gran descobriment per a moltes empreses que han trobat possibilitats, actuant de manera fraudulenta, per reduir despeses tot contractant personal qualificat amb modalitats contractuals violadores de drets.

L’escenari que es dibuixa al nostre davant, doncs, no és gaire esperançador pel que fa a l'emancipació del jovent català. La situació d'incertesa i la manca de garanties porta la joventut a viure en un etern present, conseqüència de la por que genera el futur negre. Cal dir que no hi ha receptes màgiques per capgirar aquesta situació ni per invertir una dinàmica en la que els i les treballadores perdem un llençol a cada bugada.

Si bé mirar enrere i veure la tendència que ha seguit durant els últims trenta anys pel que fa a la relació entre jovent i treball ens porta a concloure que la situació no evoluciona favorablement, també tenim elements per creure que l'acció sindical és l'eina per fer front a aquesta mala tendència. Fomentar la implicació dels i les joves en la lluita sindical i ‘jubilar’ les velles estructures sindicals per tornar a fer del sindicalisme una eina útil en la conquesta de drets pot ser la millor recepta.
24-07-2008
Roger Gili, membre de la Federació de Serevis i exportaveu de l'Espai Jove

El Parlament francès va aprovar el passat 23 de juliol a la nit, gràcies al vot favorable del Senat, el que s’anomena de forma ambigua “'projecte de llei sobre la renovació de la democràcia social” i que inclou la fi de la jornada laboral de 35 hores, vigent des de feia deu anys. Aquesta llei aprofundirà en la flexibilitat laboral, entesa com una major disposició de les persones treballadores, per part de l’empresariat, segons la quantitat de feina a realitzar.

El ministre de Treball, Xavier Bertrand, i Sarkozy han acomplert les seves amenaces, en contra de les mobilitzacions de bona part de les forces d’esquerres i sindicals, i han aconseguit acabar amb la jornada laboral de 35 hores, donant major poder a l’empresariat per regular els torns i hores de treball. D’aquesta manera, la direcció i els treballadors i treballadores podran negociar la jornada laboral a realitzar en cada moment i les contrapartides que això suposarà. El límit d’hores extres a treballar ha quedat eliminat i l’únic fre que queda és la directiva europea que impedeix treballar més de 48 hores setmanals (tot i que a dia d’avui està pendent de debatre’s la substitutòria que permetria fins a 65 hores setmanals), xifra que actua com a nou límit.

Igualment, l’empresariat també podrà demanar que els treballadors i les treballadores vagin a la feina fins a 235 dies a l’any, o fins un màxim de 282 dies, si així ho acorda el conveni col•lectiu de l’empresa. L’adopció d’aquest darrer límit suposaria arribar a tenir de mitjana un dia i mig de festa per setmana, comptant caps de setmana i vacances de tot tipus.

L’aprovació d’aquesta mesura suposa un retrocés històric per als drets laborals de les classes treballadores de la Catalunya Nord i del conjunt de l’Estat francès. A més, segons Joan Alsina, portaveu de la Unió Territorial de la Catalunya Nord de la Intersindical-CSC, els qui més patirien aquesta desprotecció serien els i les joves, les persones treballadores en precari i, en general, tots els treballadors i les treballadores que no gaudeixen d’una forta protecció sindical, ja sigui per qüestió legal o per les característiques del seu lloc de treball, ja que l’aplicació de les noves jornades laborals poden ser frenades en sectors o empreses, si darrere hi ha un sindicalisme fort.

Tanmateix, cal lamentar aquesta llei, que esperem que sigui frenada pel consell constitucional, i des de la Intersindical-CSC renovem el nostre compromís en la lluita per una jornada laboral de 35 hores, tant a la Catalunya Nord com a la resta dels Països Catalans, com a mesura per crear ocupació i de qualitat. L’aplicació d’aquesta llei i l’impuls de la Directiva de les 65 hores (la qual esperem frenar a temps) suposen perilloses victòries parcials de la dreta neoliberal que hem de ser capaços d’esmenar i revertir properament, mitjançant l’acció col•lectiva i les mobilitzacions de les classes treballadores.

En el Ple de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, celebrat el dia 15 de juliol, s’ha aprovat per unanimitat una moció de la Unió Territorial de la Vegueria del Penedès de la Intersindical-CSC contrària a la Directiva Europea que pretén permetre la jornada laboral de fins a 60 hores setmanals (o 65 hores, per alguns col•lectius). El text ha estat presentat pel grup municipal de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).

Aquesta moció és contrària a l’atac que suposa la Directiva Europea vers els drets dels i les treballadores, ja que atempta directament contra les directrius de l’Organització Internacional del Treball (OIT). A part, també s’hi assenyalen els perjudicis que pot provocar tant en la conciliació de la vida laboral i personal com en el perill que suposa vers la salut dels treballadors i les treballadores, ja que un augment de la jornada laboral incrementa els índexs de sinistralitat. De la mateixa manera, també s’hi critica el debilitament que suposaria del paper de la negociació col•lectiva, l’eina bàsica dels treballadors i treballadores per poder establir les condicions de treball.

L’exposició de la moció al Ple de l’Ajuntament per part d’un membre de la Unió Territorial de la Intersindical-CSC ha estat molt explícita quant a denunciar que la construcció de la Unió Europea s’està duent a terme d’esquenes als i les treballadores, com ja va quedar demostrat en el procés d’aprovació del Tractat de Lisboa, la Directiva de Retorn, la Directiva Bolkestein, etc. A part, també s’ha recordat que la consecució de la jornada laboral de vuit hores va venir precedida d’un context de fortes lluites, motiu pel qual ara no es pot menystenir tot allò aconseguit. Finalment s’ha assenyalat que és molt important que des de tots els àmbits i estaments dels Països Catalans s’organitzi una ofensiva contrària a aquesta Directiva Europea del Temps de Treball.

Podeu llegir aquí la moció aprovada.

L’autoritat laboral ha autoritzat l’Expedient de Regulació d’Ocupació a Ingenico Barcelona, amb majoria al comitè de la Intersindical-CSC, que afectarà a 66 persones (52 seran acomiadades i 14 més seran traslladades), mentre que només 40 mantindran els llocs de treball, amb una garantia de tres anys.

Després de moltes sessions de negociació, es va tancar un acord i, tot i que mai hi ha bons acords en expedients de regulació, aquest com a mínim limita els efectes de l’expedient inicial. Així, aquest acord fou ratificat per assemblea i posteriorment autoritzat per l’autoritat laboral.

Ingenico Barcelona era una de les empreses punteres a Catalunya en I+D, concretament en el sector de terminals de pagament, ja que ella feia la investigació del software de la segona companyia mundial del sector, amb una plantilla, per tant, d’un alt nivell tècnic. Al final, el que quedarà serà el manteniment dels productes que hi ha al mercat i poca cosa més. La casa matriu francesa ha optat per concentrar tot l’I+D a França, per decisió política, es vesteixi després com es vesteixi. I el més trist és que anem perdent cada cop més capacitat industrial i, en aquest cas, puntera a nivell mundial.

Cal que ens ho fem mirar, ja que no hi ha política industrial i les inversions, “amb els diners de totes i tots”, se’n van a fora pel benefici d’una quants. I, al pas que anem, tindrem una estructura productiva únicament de serveis. Com dèiem, doncs, per fer-s’ho mirar.

Arran de la publicació de les balances fiscals per part del govern espanyol, on ha quedat palès que els Països Catalans pateixen un espoli fiscal excessiu, la secretària confederal de la Intersindical-CSC, Isabel Pallarès, ha afirmat que “ara és més necessari que mai un nou sistema de finançament basat en el concert econòmic” i que “posi fi a la sagnia de recursos que pateixen els Països Catalans any rere any”.

Segons Pallarès, “les principals afectades per l’espoli fiscal són les classes treballadores catalanes, que veuen com els seus recursos no serveixen per crear un Estat del Benestar de qualitat que serveixi per aprofundir en la justícia social”. Així, la secretària confederal del sindicat ha afirmat que “cal ser solidaris i solidàries, però primer cal ser-ho amb totes aquelles persones que, als Països Catalans, no tenen prou recursos ni serveis públics per viure dignament”.

Finalment, Isabel Pallarès també ha recordat que “des de la Intersindical-CSC portem molts anys reivindicant en aquesta línia, i és que el nostre lema de la manifestació de l’1 de maig del 2004 ja era Menys dèficit fiscal i més justícia social”. Tanmateix, també ha reconegut que ara, amb les balances fiscals publicades, el període de negociació obert i la crisi econòmica present, “es fa més necessari que mai el nou sistema de finançament” i ha reclamat “valentia” a la classe política catalana per no perdre l’actual oportunitat.

Recordem que, segons ha publicat el govern espanyol, pel mètode del flux monetari, les Illes Balears i Pitiüses pateixen un dèficit fiscal d’entre el 13,96 i el 14,20%, Catalunya el pateix d’un 8,70% i el País Valencià el pateix d’entre el 6,32% i el 6,40%, el que representen les tres comunitats de l’estat on el percentatge és major.

Des de diversos àmbits s’estan iniciant diverses accions tan presencials, institucionals com virtuals per aconseguir sensibilitzar als treballadors i treballadores de la importància de pressionar als europarlamentaris per a que votin no a la proposta de la Directiva Europea d’Organització de la Jornada Laboral, més coneguda com la Directiva de les 65 hores.

Podeu accedir a la campanya promoguda per la Intersindical-CSC, les adreces de correu des i les eurodiputats/des i el model de carta en format word i open office tot picant ací

Dimarts, 1 de juliol, erem a la negociació del conveni provincial d’aigües de Tarragona, quan de cop van començar a sonar els mòbils. Un accident a Valls, Un accident mortal a Valls, El Miquel de Valls ha mort mentre reparava una fuita.

Obviament es va suspendre la reunió, vam quedar tots xocats per la mala noticia i juntament amb els membres del comitè de Sorea vam marxar cap al lloc de l’accident. Desolador, els companys de Valls eren com absents, colpits pels fets, no van poder fer-hi res i eren conscients que hauriea pogut morir qualsevol d’ells.

Al final una rasa, una canonada de fibrociment esquerdada, una fuita banal d’aigua, una arrel d’un pi inexistent i amagada a sota, esperant… una línia elèctrica que ningú tenia clar que hi feia. Una serra sabre per tallar l’arrel, talla la protecció del cable i tot s’acaba a l’instant.

Un dia més de treball i en aquest cas el darrer pel Miquel. Més enllà de les consideracions tècniques, de plànols, senyalitzacions, distàncies entre instal•lacions… tots teniem clar que allò hagués pogut passar a qualsevol, el Miquel sabia fer molt bé la seva feina. Et queda la sensació que, al final, obrir el terra de qualsevol ciutat o poble és com una mena de ruleta rusa, es treballa per guanyar-se la vida i en aquest cas per perdre-la.

En Miquel deixa vídua i una filla de disset anys, i tots els companys que no l’oblidarem.

Carles Sastre,
Secretari Confederal d'Acció Sindical

La ja malauradament coneguda notícia d'aprovar la directiva europea de les 65 hores, d’entre molts dels aspectes negatius, impediria la concil•liació entre la vida familiar i la feina.


Ens unim a les crítiques contra la reforma de la directiva de temps de treball, aprovada pels ministres de treball de la UE, que pretén ampliar a 65 hores el nombre màxim de les hores que comprenen la jornada laboral. Aquesta mesura, per a la seva entrada en vigor, encara ha de ser debatuda i aprovada al Parlament Europeu.

Fins ara, període de 90 anys, la legislació es movia entre 40 hores setmanals (8 hores al dia) i 48 (una mica més de 9 hores i dos quarts al dia). Treballar entre 60 i 65 hores a la setmana suposa una mitjana com a mínim de 12 hores diàries el que superaria en més d’un 35% el que la OIT (Organització Internacional del Treball) considera una jornada excessiva i que a més no incrementa la productivitat perquè és genera menys rendiment.

Aquesta directiva consagra la plena llibertat d’elecció del treballador o treballadora, individualment considerats, per a negociar la seva jornada. Una llibertat teòrica, ja que al suprimir en aquest decisiu aspecte la negociació col•lectiva, trenca amb l’equilibri essencial del model, i a la pràctica comporta als treballadors i treballadores assumir qualsevol exigència de la patronal.

El mateix Tribunal Comunitari que en el seu moment va avalar l’expansió de normes progressistes, adoptant per a tota la UE la igualtat de gènere per a consagrar la igualtat de salari en cas d’un treball de igual valor, tres de les seves darreres sentències trenquen els equilibris que existien entre dret a l’establiment i el de vaga, entre aquell i els convenis col•lectius o les normes de contractació pública, primant les pitjors condicions laborals dels països d’origen sobre les dels països d’acollida d’immigrants no comunitaris.

L’anomenada Europa del Benestar, marc on proliferen tot tipus de directives europees, plans de treball i programes comunitaris que tenen com objectiu .... la igualtat entre homes i dones en el treball comunitari, deixa de ser-ho, presentant aquestes propostes de marcat caràcter antisocial que precaritza encara més les condicions laborals de les dones.

La situació del mercat de treball de les dones en general, i de les que tenen responsabilitats familiars en particular, segueix estant condicionada pel rol de cuidadora principal que el model social assigna a les dones, i que és reproduït per la patronal, percebent a la dona, malgrat el seu reconeixement a la seva creixent presència en l’ocupació i a la seva millor formació, com a generadora de problemes de cost econòmic i organització empresarial.

En un marc d’increment de la jornada laboral, aquesta situació s’agreuja encara més les perspectives laborals del conjunt de la classe treballadora, però, sobre tot, de les dones, ja que entra en col•lisió amb el gaudiment del temps de treball personal o familiar, desequilibrant, un cop més, el repartiment de les responsabilitats familiars, sense incloure, per cert, suport públic real a la família creant centres de cura a les persones o adequant els horaris escolars i familiars.

Aquesta mesura no tan sols impedeix la conciliació de la vida familiar i laboral si no que a més perjudica la salut dels treballadors i treballadores i dóna lloc a un increment del risc d’accidents laborals i malalties, ja que les intenses jornades de treball juntament amb la creixent degradació de les condicions laborals impulsada per la recerca de beneficis dels sectors empresarials i d’incompliment de les obligacions de prevenció de riscos laborals, són una de les principals causes de la sinistralitat laboral.

Quant més hores es treballa, més possible és tenir un accident laboral. En l’actualitat la xifra d’accidents laborals és alarmant, amb l’ampliació de la jornada laboral no faria més que incrementar-se el nombre d’accidents laborals. Diversos estudis posen de manifest que els treballadors i treballadores, que fan hores extres son més propensos a l’accidentalitat, independentment de l’edat o el sexe.


Passar 12 o 13 hores diàries de treball implica haver de menjar fora de casa, i ja serien 13 o 14 hores. I si sumen una hora de desplaçaments per anar i tornar de la feina a casa, serien finalment en 15 o 16 hores. Dormint tan sols les 8 hores diàries recomanades, ja tindríem el dia complert, 24 hores. Sense sopar, ni esmorzar, ni dutxar-se, ni estar amb la família. La manca de descans i son passen factura que deriva en alguns dels trastorns més freqüents com cefalees, lumbàlgies, gastroenteritis, hipertensió arterial i alteració del ritme del son, estrès i depressió.

D’altra banda, el món del treball encara funciona segons el model masculí, l’organització i els horaris segueixen estant basats en la divisió de rols. Els homes tendeixen a treballar una major quantitat d’hores que les dones, perquè moltes vegades el treball a temps parcial és la única opció de fer compatible treball remunerat amb la cura de la casa i de la família.

Si la jornada laboral s’incrementa fins les 65 hores, moltes dones hauran de deixar de treballar, ja que són les principals responsables d’un treball no remunerat, el de la casa, o la cura de la família i el treball domèstic. Aquesta doble jornada que es veuen sotmeses moltes dones i que rep el nom de doble presència, suposa una carrega de feina molt elevada per a les dones que el pateixen.

Diferents estudis realitzats abans i ara posen de manifest que la càrrega horària és més elevada en el cas de les dones, si tenim en compte les hores dedicades al treball a casa. La doble presència com a risc per a la salut, està determinada per la dificultat que suposa respondre a aquesta doble càrrega de treball. Si la jornada de treball s’incrementa fins a les 65 hores, potser haurem de començar a parlar ja no de la doble presència si no de triple presència.

Per altra banda, cal tenir en compte que les feines majoritàriament desenvolupades per les dones tenen uns trets característics comuns: son repetitius, requereixen l’adopció de postures incòmodes i forçades, durant llargs períodes de temps, amb ritmes excessius com és el cas de l’industria, tèxtil, caixeres de supermercat,.... Per altra banda impliquen la cura d’altres persones i al treball domèstic (cuidadores, netejadores,...). Aquests riscos que es donen en sectors feminitzats produeixen danys per a la salut que deriven en trastorns musculoesquelètics, fatiga i estrès que s’agreujarien encara més amb l’augment de la jornada laboral fins a les 65 hores, com a conseqüència d’estar més temps exposades i exposats als riscos inherents del treball.

D’altres conseqüències derivades de les llargues jornades de treball: més despeses per pagar a una persona que tingui cura dels nostres fills i filles dependents sense poder recórrer a la família, menys temps o gens per gaudir en família, de les amistats...repercuteix en la nostra vida social i en la nostra salut.

Encara queda la tradicional definició de salut recollida per la OMS (Organització Mundial de la Salut), que defineix com a salut: l’estat de benestar físic, mental i social complert i la no existència de dany o malaltia.

En els temps que corren , aquesta mesura, porta a la classe treballadora a assumir a la pràctica qualsevol exigència de l’empresariat i això implica renunciar a un dret consolidat desprès de llargs anys de lluites.

Les dones i els homes de la Intersindical-CSC no podem restar en silenci davant de la retallada de drets que implica aquesta directiva, és per això que ens hi mobilitzarem en contra.

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici