Federació de Serveis de la Intersindical-CSC

L'evolució de l’ocupació juvenil en els darrers trenta anys està estretament vinculada a la reestructuració del model ecònomic i social, no sols als Països Catalans, sinó arreu del món occidental. En certa manera, aquesta reestructuració s'ha evidenciat en noves formes productives i models inèdits de relacions laborals i, evidentment, aquests canvis han repercutit, i molt, en el jovent.

Fa més de trenta anys, si bé la situació laboral dels i les joves de l'època no era la ideal, hi havia situacions que poc tenien a veure amb allò que patim avui dia. El canvi de model ha estat, sobre tot, a costa de l’estabilitat laboral. Cada cop hi ha menys gent ‘fixa’ a la feina. Els nous contractes indefinits han introduït tota una sèrie de condicionants que acaben fent, per a l’empresari, fàcil i assequible l’acomiadament del treballador.

L'estabilitat laboral ha anat perdent pes d’una manera espectacular any rere any. L’estabilitat com a forma contractual normal i majoritària ha passat a ser un valor preuat i sovint inaccessible per a amplis segments del jovent català. Mica en mica els i les joves ens hem anat veient immersos en una espiral de precarització on la porta que s'obre al mercat laboral es basa en la poca qualificació, la remuneració insuficient i índexs de temporalitat superiors a d'altres sectors socials. Es dóna, a més, la circumstància que la nostra generació, millor que l’anterior en quant a preparació i coneixements, segurament no viurà millor per les dificultats per emancipar-se a partir d’unes bones condicions de treball. Davant d'aquest escenari, seria absurd pensar que aquest canvi de relació entre jove i treball no té conseqüències en d'altres àmbits vitals del jovent ni en l'evolució social i econòmica de la societat en general.

Aquesta transformació, però, no ha afectat de la mateixa manera a tota la joventut: malgrat que trobem patrons de conducta similars entre els joves a cada moment, no podem oblidar la transversalitat i la desigualtat que generen factors com la classe social, el gènere o l’ètnia.

Amb tot, els i les joves en conjunt estem patint, tots i totes, algunes de les evidències d'aquest canvi. L’abaratiment dels acomiadaments, la reducció de prestacions, la creació i generalització de nous contractes temporals i poc remunerats són elements que introdueixen els joves en un cercle viciós de feines de poca qualificació, poca remuneració i una alta temporalitat que provoca un retard important en el procés emancipador per la impossibilitat de fer una planificació vital a mig i llarg termini.

Les condicions de treball s'han anat precaritzant i els i les joves són qui pateixen aquesta degradació amb més duresa, juntament amb d'altres col·lectius. Sens dubte, la flexibilitat del mercat laboral i el desmantellament de l'esquifit Estat del benestar no han fet més que afavorir aquest pèrdua de garanties laborals del jovent.

Les polítiques socials que es van anar definint al llarg dels anys 80 i 90 del segle passat van posar tots els ingredients per a la desregulació de les relacions laborals que avui dia se'ns fa tan evident. L'empresariat ha vist com incrementava notablement els beneficis a costa de la reducció de drets laborals de treballadors i treballadores. El model econòmic neoliberal s’ha imposat, també a casa nostra i en el món del treball. Segurament no hauria pogut fer-ho (o si més no amb tanta contundència) sense la desactivació dels sectors més reivindicatius del moviment obrer. Els sindicats (en la seva expressió a través de les centrals anomenades majoritàries) han renunciat en molts casos a treballar per conquerir nous drets. S’han conformat, des de la renúncia a la transformació social, amb mantenir les condicions de feina heretades fa trenta anys. I, com asseguren els vells entrenadors de futbol, qui surt a empatar perd. I aquí hem perdut els treballadors. El sindicalisme, que va tenir una forta embranzida als anys setanta, ha anat perdent força i s’ha instal·lat en una mena de barricada des de la qual ha anat defensant els interessos d’alguns treballadors, bàsicament dels homes de més de cinquanta anys. Els joves i les dones hem quedat massa sovint de banda.

Un fenomen creixent entre el jovent en quant a la transició del món educatiu al mercat laboral és la sobrequalificació, a la que ens referíem abans. El decalatge entre els estudis cursats i la professió que s'acaba exercint és un element desmotivador a l'hora de plantejar-se temps i diners en inversió per estudis. En aquest sentit, la figura dels becaris i becàries ha estat un gran descobriment per a moltes empreses que han trobat possibilitats, actuant de manera fraudulenta, per reduir despeses tot contractant personal qualificat amb modalitats contractuals violadores de drets.

L’escenari que es dibuixa al nostre davant, doncs, no és gaire esperançador pel que fa a l'emancipació del jovent català. La situació d'incertesa i la manca de garanties porta la joventut a viure en un etern present, conseqüència de la por que genera el futur negre. Cal dir que no hi ha receptes màgiques per capgirar aquesta situació ni per invertir una dinàmica en la que els i les treballadores perdem un llençol a cada bugada.

Si bé mirar enrere i veure la tendència que ha seguit durant els últims trenta anys pel que fa a la relació entre jovent i treball ens porta a concloure que la situació no evoluciona favorablement, també tenim elements per creure que l'acció sindical és l'eina per fer front a aquesta mala tendència. Fomentar la implicació dels i les joves en la lluita sindical i ‘jubilar’ les velles estructures sindicals per tornar a fer del sindicalisme una eina útil en la conquesta de drets pot ser la millor recepta.