Federació de Serveis de la Intersindical-CSC

(Article d'Isabel Pallarès, Secretària General de la Intersindical-CSC, publicat al Crònica)

El David és un militant de l’Associació Cultural La Fornal de Vilafranca del Penedès, entre d’altres organitzacions, que va ser detingut la passada nit de Reis (curiós, el regal...) i al qui ara se li exigeix complir una sentència referent a uns fets ocorreguts el 12 d’octubre del 1998 i jutjats poc després. Així, arran de disturbis entre feixistes i anti-feixistes, llavors van condemnar en David a un any i mig de presó, una pena que, en ser inferior a dos anys, fins ara havia quedat sense executar. Tanmateix, 10 anys més tard dels fets i a menys de dos anys de la prescripció del delicte, la justícia s’ha aferrat a una condemna anterior per insubmissió militar, per tal de fer complir l’any i mig de presó. En resum, doncs, el criden a passar 18 mesos entre reixes per negar-se a fer una mili que ja no existeix i per enfrontar-se a uns i unes feixistes que ara ja es troben arraconats/des a dalt de Montjuïc cada 12 d’octubre. D’aquesta manera, podrien tancar a la presó en David per anti-feixista i per anti-militarista.

Malauradament, però, aquesta no és la primera ni l’última vegada que una persona militant és jutjada per ser un/a activista i al nostre país se succeeixen molts casos on les idees polítiques ja són prou motiu per condemnar algú/una. Fou prou conegut el cas dels i les joves que van cremar fotografies del rei, tot i que en un altre nivell són més comuns casos que, com els del David, sovint no apareixen als grans mitjans, però que igualment acaben en judicis sense sentit, ja sigui per manifestar-se pel dret a l’habitatge, com va fer en Jona, o per reivindicar una terra lliure de transgènics, com en el cas del Josep Pàmies. El dretanitzat i conservador poder judicial usa o interpreta restrictivament la legislació per tal de coartar llibertats individuals i criminalitzar els moviments populars i les reivindicacions socials i nacionals. Igualment, massa vegades el poder polític arriba on no pot el judicial i adapta la norma per tal de mantenir la pressió legal sobre l’activisme militant, tot i que on més clarament es pot observar aquesta situació és a Euskal Herria, on l’excusa de l’eteri “entorn d’ETA” serveix per aprovar una legislació clarament antidemocràtica i per jutjar qualsevol persona que pretengui lluitar per la cultura, la llengua o els drets del país, fins arribar a situacions tan lamentables com el possible judici a Ibarretxe per reunir-se amb Batasuna.

L’objectiu és clar i pervers: fer que la gent tingui por de participar en organitzacions reivindicatives i criminalitzar aquestes i les seves idees. Cal, doncs, denunciar amb força aquest estat repressiu, protagonista de bona part dels informes sobre tortures d’Amnistia Internacional, però també donar suport i manifestar-se en favor de la llibertat del David i de qualsevol altra persona condemnada per gosar qüestionar l’estatus social o nacional actual.

El dia 5 de gener, l’Instituto Nacional de Estadística (INE), va presentar les dades referents a l’indicador avançat de l’IPC harmonitzat. A nivell estatal, doncs, es preveu que la inflació del 2008 es quedi en l’1,5%, una xifra molt inferior a la que es podia esperar durant l’estiu, quan es rondava un increment entorn del 5%, a causa de l’elevat preu del petroli i que el consum encara no havia patit la davallada que finalment ha tingut lloc. La xifra referent a l’IPC als Països Catalans no se sabrà fins la publicació de les dades definitives, però no es preveu que divergeixi massa de l’estatal, ja que en els darrers mesos s’hi ha aproximat força (amb algunes dècimes menys en el cas de les Illes Balears i Pitiüses).

En base a aquestes dades, hi ha qui ràpidament les ha lligat amb la necessitat d’aplicar una necessària moderació salarial exigida per la patronal o, fins i tot, amb la possibilitat de retornar part dels increments salarials que han tingut lloc en funció de les clàusules de revisió salarial, que partien d’un augment previst de l’IPC del 2%. Tanmateix, cal recordar que, quan la inflació real ha estat superior a la prevista (la gran majoria de les ocasions), no s’ha solucionat la diferència amb un increment compensatori dels salaris; per tant, és hipòcrita exigir ara lligar l’augment salarial a l’IPC real. De la mateixa manera, després d’una pèrdua acumulada del poder adquisitiu de més del 10%, des del 1994, a Catalunya aquest s’ha reduït un 1,4% el 2008 (malgrat el “desajust” entre l’increment salarial i l’augment de l’IPC) i es preveu que baixi un 3,5% el 2009, segons un estudi de la fundació Funcas de les caixes d’estalvis. Igualment, cal tenir en compte que la moderació salarial i la pèrdua de poder adquisitiu només pot portar com a resultat un agreujament de la crisi econòmica, tal com ja es va avisar en un article anterior.

Per altra banda, és una greu irresponsabilitat per part dels poders públics l’augment dels preus dels serveis a la ciutadania, molt per sobre de la inflació, atacant la butxaca de la persona usuària i usant el monopoli públic en contra del benestar de la població, al contrari del que hauria de ser el seu objectiu. D’aquesta manera, la Renfe ha encarit un 6,28% els trens de rodalies, un 5% els de mitjana distància i un 4% els de llarg recorregut, les T-10 del sistema tarifari integrat de transports metropolitans és ara un 6,9% més cara, mentre que el transport urbà a Barcelona ho és un 4,2% més, mentre que els peatges han augmentat el preu entre un 4,6 i un 5%, l’aigua de Barcelona ho ha fet en un 8%, la tarifa mitjana d’electricitat s’incrementa un 3,4%, alhora que el servei de correus ho fa en un 3,2%. D’aquesta manera, des de la Intersindical-CSC, es reclama a les administracions públiques que no escanyin les economies familiars amb els serveis públics, en especial quan la crisi apreta més a les classes treballadores.

Una vegada més, i ja en portem unes quantes, les xifres sobre l’increment d’atur porten males notícies a principis de mes. Els augments cada cop semblen més exagerats i, quan sembla que ja no es poden accelerar, la realitat ens demostra que no és així. I és que l’increment anual de l’atur als Països Catalans ja és del 56,08%, el que suposa que ja hi ha més de 800.000 persones desocupades arreu del país. I, una vegada més, també, la diferència amb l’augment patit a l’Estat espanyol es va eixamplant. Aquesta vegada, les dades de la mitjana estatal són “només” un 42,72% superiors a les de fa un any, un increment 13 punts inferior a la mitjana catalana. Igualment, a nivell mensual, l’atur ha augmentat un 7,95% als Països Catalans, mentre que a nivell estatal l’augment ha estat del 6,08%. Una vegada més, doncs, els treballadors i les treballadores catalanes pateixen més la crisi que les del conjunt de l’estat.

Les comunitats que més han patit aquests increments són Catalunya i el País Valencià, on, en termes relatius, s’ha incrementat l’atur un 55,43% i un 59,25% anual, respectivament, mentre, en termes absoluts, suposen respectivament la primera i la tercera comunitat amb uns increments mensuals d’aturats/es més elevats (amb 24.837 i 21.328 nous/ves aturats/des). De la mateixa manera, les xifres d’atur masculí i femení segueixen tendint a equilibrar-se, però no per l’augment del treball femení, sinó per l’increment més accelerat de l’atur masculí (del 86,53% anual). Finalment, els i les joves menors de 25 anys segueixen patint una acceleració de les xifres de desocupació més acusades que la mitjana, amb un augment anual del 66,10%.

En el següent requadre, es poden observar millor les diverses variables, per comunitats i col•lectius:


Taula d’Elaboració pròpia. Font: Ministerio de Trabajo e Inmigración

A nivell de províncies, el territori insular, amb un 45,77%, és l’únic que presenta un increment anual de l’atur inferior al 50%. Per la seva banda, superen la barrera del 60% quatre províncies catalanes: Tarragona (60,17%), Girona (65,07%), Lleida (76,30%) i, sobretot, Castelló (106,29%), la qual segueix encapçalant, de forma destacada, el llistat estatal de províncies amb un major increment d’atur.

Pel que fa al col•lectiu de persones immigrades, aquest segueix patint un augment de l’atur molt major que la mitjana catalana. De fet, el seu increment és d’un 98,06% anual, el que suposen 73.867 noves persones nouvingudes desocupades. Al Principat de Catalunya és on més s’ha notat l’augment, ja que aquest ha estat del 115,74% anual.

Finalment, quant a sectors, és el dels serveis el que aporta més desocupats/des, en concret, 148.779 de nous/ves als Països Catalans, seguit pel de la construcció, amb 77.039 de nous/ves (en termes relatius, però, l’increment és més exagerat: un 134,71%, enfront el 46,03% del sector serveis). Per contra, el sector de la indústria, malgrat les contínues males notícies del negoci de l’automòbil, de moment “només” ha creat 44.967 nous/ves aturats/des, un increment del 44,29% respecte les xifres de fa un any.

Des de la Intersindical-CSC, doncs, ens reafirmem una vegada més en la necessitat d’apostar per un model que es basi en l’economia productiva i del benestar, amb uns serveis socials adequats i garantint el poder adquisitiu a les classes treballadores, per tal de mantenir el consum intern i la viabilitat de les empreses pròpies, sobretot del sector serveis. De la mateixa manera, cal garantir la reformulació de les oficines públiques d’ocupació i impulsar un procés de transferència de les competències i el finançament en matèria laboral, per poder impulsar un marc propi que aporti les solucions pròpies i adequades per als Països Catalans.

Des de la Intersindical-CSC mantenim el compromís de lluita contra la violència sexista que transcendeix de l’àmbit domèstic. És una xacra social que afecta tota la ciutadania.

Com a organització sindical entenem que hem de fer ús de totes les eines que tenim i que són entre d’altres,

- Una negociació col•lectiva que mantingui com a eix prioritari la lluita per a l’adequació de les condicions de treball de les dones que es troben en aquesta situació (jornada reduïda, canvi de localitat, suspensió del contracte de treball, possibilitat d’extingir el contracte amb dret a prestació de l’atur... ), la lluita contra l’assetjament sexual, la lluita a favor d’eradicar totes les diferències que encara hi ha: salarials, sostre de vidre i evidentment per unes millors condicions de la classe treballadora.

- L’exigència als poders públics de la creació d’instruments per fer-hi front, en l’educació a les escoles, en serveis socials d’atenció, en serveis de salut, en la creació de lleis amb la garantia que es compleixin.

Tenim clar que, des de l’educació en la igualtat i el respecte i amb la plena consciència de tothom que el que cal és canviar el model de societat patriarcal en el qual vivim, podrem canviar la situació actual i trencar entre d’altres, el rol de submissió que es pretén de les dones, la dependència emocional i/o econòmica envers els homes, el concepte de dona objecte.

Fem passos ferms contra el malson de la violència de gènere per avançar cap a una societat més justa i igualitària.

Països Catalans, 25 de novembre de 2008

Els resultats de l’estudi demostren com les desigualtats d’ingressos es mantenen en nivells elevats o augmenten, segons el cas, en especial per factors com el gènere del treballador o treballadora, la seva edat, la fórmula de contractació o el sector de treball.

En el següent quadre es poden veure les xifres referents a les diverses comunitats dels Països Catalans, en comparació amb la mitjana espanyola, i es pot observar com en tots els casos es reprodueixen les diferències abans citades.


Xifres expressades en euros
Taula d’Elaboració pròpia. Font: Insituto Nacional de Estadística

Així, per qüestió de gènere, a Catalunya és on la diferència d’ingressos és major, ja que els homes cobren una mitjana d’un 41% més que les dones, mentre que al País Valencià la diferència és del 35,36% i a les Illes Balears és del 27,10%, enfront la mitjana estatal del 35,74%. Aquestes xifres s’han anat reduint durant els darrers anys, malgrat que a una velocitat massa lenta i mantenint diferències excessives.

Igualment preocupants són les diferències per qüestió d’edat, on s’hi estabilitza que la mitjana dels i les menors de 25 anys no arriben a mileuristes (cal tenir en compte que les dades del quadre són el salari brut), així com per tipus de contracte, en especial pel fet que espanyol és l’estat de la Unió Europea amb un nombre major de contractes temporals, el que precaritza (per estabilitat i nivell d’ingressos) la vida de molts treballadors i treballadores.

Una xifra que no apareix en el quadre, ja que només se n’han publicat les dades a nivell estatal, és la diferència entre empleats/des i directius/ves d’empreses de 10 o més treballadors/es. Així, segons l’estudi, els segons cobren un salari mig de 60.350,22 €, més de tres vegades el salari mig general (de 19.680,88 €). Aquesta diferència ha augmentat un 45% entre el 1995 i el 2006, ja que el salari dels i les executives s’ha incrementat un 10% entre el 2002 i el 2006, mentre que el salari mig s’ha reduït en aquest període un 0,6%. Tot això sense tenir en compte els correctius de les pujades de la inflació, el que provoca que la disminució real del salari sigui força major i s’hagi reduït molt el poder adquisitiu de les classes treballadores. De la mateixa manera, la diferència és encara major si tenim en compte el sou més freqüent, de 14.466 €, el qual serveix per salvar les desviacions provocades pels salaris molt alts, que desvirtuen la mitjana. En el cas de gerents d’empreses de menys de 10 treballadors/es, el seu sou, de 44.658,87 €, és inferior al dels i les grans directius/ves, tot i que segueix essent molt major que el salari mitjà.

Davant d’aquestes xifres, cal que les administracions s’involucrin per tal de reduir aquestes diferències exagerades, per fer complir la llei d’Igualtat (per equiparar salaris entre homes i dones) i per impulsar una fiscalitat progressiva que penalitzi les rendes més altes, les quals cada cop veuen com els seus ingressos augmenten i, per contra, es redueixen els impostos directes sobre aquests.

La Intersindical-CSC i la Federació Sindical Mundial (FSM) denuncien el govern d’Autràlia, les lleis anti-laborals i la Comissió Australiana de la Construcció, que dicten persecucions contra sindicalistes i treballadors/es que lluiten per les seves conquestes i drets.
Donem ple suport i ens posem al costat del company Noel Washington i protestem per la criminalització de la seva acció sindical. Expressem la nostra solidaritat amb els/les treballadors/es de la construcció, CFMEU i la UITBB, i les seves lluites per resistir el terrorisme del govern.
Unim la nostra veu a les dels i les treballadores de tot el món que resisteixen els intents de criminalitzar les lluites dels i les treballadores i per la conquesta de les llibertats sindicals i democràtiques en tots els països del món.
Exigim el lliure exercici dels drets sindicals i la fi immediata de les persecucions contra el company Noel Washington.
La FSM continuarà el suport i protestarà el 2 de desembre de 2008 a l’ambaixada australiana i a les Organitzacions Internacionals.

Carta enviada al govern australià per part de la Intersindical-CSC (català)

A l’atenció de:
Primer Ministre d’Austràlia Kevin Rudd
Ministre de Relacions Laborals Julia Gillard

Senyors,
Hem estat informats sobre les persecucions i interrogatoris a treballadors/es australians/es i sindicalistes que defensen els seus drets legítims, especialment treballadors/es del CFMEU i el seu vice-president de la sucursal de Victòria, Noel Washington.
No entenem per què un país democràtic està usant la imposició de presó i la repressió contra els/les treballadors/es enlloc del diàleg i l’acord.
Evidentment, estem segurs/es que Austràlia no entrarà a cap llista de països anti-sindicalistes, com Colòmbia o Filipines.
Estem convençuts/des que les autoritats australianes seguiran defensant els drets dels/les treballadors/es i els seus sindicats, i per aquest motiu instem a retirar tots els càrrecs contra Noel Washinton.

Salutacions cordials,
Barcelona, Catalunya

Carta enviada al govern australià per part de la Intersindical-CSC (anglès)

Att:
Australia Prime Minister Kevin Rudd,
Workplace Relations Minster Julia Gillard,

Sirs,
We have been reported about prosecutions and interrogations of austalian workers and trade unionists who stand up for their legitimate rights, specially the workers of the CFMEU and its Victorian Branch Vice-President, Noel Washington.
We don't understand why a democratic country is using the imposition of the jail and the repression againts the workers instead of the dialog and agreement.
Of course, we are sure Australia is not gonna lead any list of anti-unionist countries, like Colombia or Philipines.
We are sure australian authorities will keep defending the rights of the workers and its trade unions, because of that we urge to release of any charge Noel Washington.

Kind regards

Barcelona, Catalonia