Federació de Serveis de la Intersindical-CSC

La Intersindical-CSC i la Federació Sindical Mundial (FSM) denuncien el govern d’Autràlia, les lleis anti-laborals i la Comissió Australiana de la Construcció, que dicten persecucions contra sindicalistes i treballadors/es que lluiten per les seves conquestes i drets.
Donem ple suport i ens posem al costat del company Noel Washington i protestem per la criminalització de la seva acció sindical. Expressem la nostra solidaritat amb els/les treballadors/es de la construcció, CFMEU i la UITBB, i les seves lluites per resistir el terrorisme del govern.
Unim la nostra veu a les dels i les treballadores de tot el món que resisteixen els intents de criminalitzar les lluites dels i les treballadores i per la conquesta de les llibertats sindicals i democràtiques en tots els països del món.
Exigim el lliure exercici dels drets sindicals i la fi immediata de les persecucions contra el company Noel Washington.
La FSM continuarà el suport i protestarà el 2 de desembre de 2008 a l’ambaixada australiana i a les Organitzacions Internacionals.

Carta enviada al govern australià per part de la Intersindical-CSC (català)

A l’atenció de:
Primer Ministre d’Austràlia Kevin Rudd
Ministre de Relacions Laborals Julia Gillard

Senyors,
Hem estat informats sobre les persecucions i interrogatoris a treballadors/es australians/es i sindicalistes que defensen els seus drets legítims, especialment treballadors/es del CFMEU i el seu vice-president de la sucursal de Victòria, Noel Washington.
No entenem per què un país democràtic està usant la imposició de presó i la repressió contra els/les treballadors/es enlloc del diàleg i l’acord.
Evidentment, estem segurs/es que Austràlia no entrarà a cap llista de països anti-sindicalistes, com Colòmbia o Filipines.
Estem convençuts/des que les autoritats australianes seguiran defensant els drets dels/les treballadors/es i els seus sindicats, i per aquest motiu instem a retirar tots els càrrecs contra Noel Washinton.

Salutacions cordials,
Barcelona, Catalunya

Carta enviada al govern australià per part de la Intersindical-CSC (anglès)

Att:
Australia Prime Minister Kevin Rudd,
Workplace Relations Minster Julia Gillard,

Sirs,
We have been reported about prosecutions and interrogations of austalian workers and trade unionists who stand up for their legitimate rights, specially the workers of the CFMEU and its Victorian Branch Vice-President, Noel Washington.
We don't understand why a democratic country is using the imposition of the jail and the repression againts the workers instead of the dialog and agreement.
Of course, we are sure Australia is not gonna lead any list of anti-unionist countries, like Colombia or Philipines.
We are sure australian authorities will keep defending the rights of the workers and its trade unions, because of that we urge to release of any charge Noel Washington.

Kind regards

Barcelona, Catalonia

Segons s’ha pogut llegir durant el dia d’avui a La Vanguardia, el Tribunal Constitucional ja té gairebé enllestida la sentència referent als recursos interposats per diverses instàncies referents a l’Estatut de Catalunya. Segons sembla, la retallada serà parcial, però afectarà a aspectes clau i que, al mateix temps, foren les principals qüestions que van enaltir els partidaris del text que es va aprovar en el seu moment.
Per una banda, sempre segons la versió del diari, el sistema de finançament perdrà la bilateralitat (o s’haurà d’emmarcar dins la LOFCA), caurà el deure de saber el català i s’acceptarà que es mantingui el terme nació en el preàmbul (sense validesa jurídica), sempre i quan s’accepti també que la única nació amb sobirania pròpia és l’espanyola.

Després de la primera retallada, des de la Intersindical-CSC ja es va apostar per no donar suport a un Estatut que no va aportar millores suficients en temes nacionals, democràtics, laborals i socials, però, si es confirma aquesta segona retallada, no hi haurà altre remei que tornar a donar la veu al poble, per consultar-li de nou si accepta aquest atac a la sobirania pròpia. Tanmateix, aquesta vegada, les opcions no poden ser entre si s’accepta o no el text mutilat que es presenta, sinó entre si s’opta per aquesta via o per iniciar un verdader procés d’autodeterminació, posant en entredit la subordinació de Catalunya davant un Estat espanyol incapaç d’acceptar la seva pluralitat interna i les propostes d’autogovern dels catalans i les catalanes.

El benestar de les classes treballadores del país depèn dels recursos que elles mateixes generen, així com de la capacitat de les institucions pròpies per gestionar-ho des de la proximitat i l’eficiència i està quedant cada cop més clar que el marc legal actual és incapaç de garantir això.

Segons les dades publicades avui pel Ministeri de Treball i Immigració del govern espanyol, l’evolució de l’atur als Països Catalans segueix presentant dades cada cop més negatives i ja són 696.032 els catalanes i les catalanes que es troben en aquesta situació. De fet, la xifra d’aturats i aturades ha augmentat un 3,69% el darrer mes i un 41,08% des de setembre de l’any passat, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol l’increment ha estat del 30,14%, durant aquest darrer període.

Com es pot comprovar en la següent taula, l’evolució de l’atur ha afectat especialment les Illes Balears i Pitiüses (l’augment ha estat de gairebé el 50%) i els col•lectius d’homes (augment de més del 65%) i dels i les menors de 25 anys (increment del 52,5%).


Taula d’Elaboració pròpia. Font: Ministerio de Trabajo e Inmigración

Si ens mirem les variacions per províncies, en totes elles s’hi han patit augments de l’atur de més del 40%, durant el darrer any, excepte en el cas de la de Barcelona (increment del 33,22%), mentre que l’augment ha estat de més del 50% a Girona, Tarragona i, molt especialment, a Castelló, on s’hi pot comptar el major increment de tot l’Estat, del 91,14%.

De la mateixa manera, segons xifres de l’Eurostat, la taxa d’atur espanyola va arribar a finals d’agost fins a l’11,3%, la pitjor xifra de la Unió Europea, molt allunyada de la penúltima (Eslovàquia, amb un 9,9%), de la mitjana europea (del 6,9%) i, sobretot, de països com Holanda (2,6%) i Dinamarca (2,9%). De la mateixa manera, l’espanyol té el dubtós mèrit de ser l’estat europeu on més creix l’atur (tres punts, el darrer any) i on es presenten les xifres més altes d’atur juvenil (un 24,6%, quan la mitjana europea és del 15,2%) i femení (un 12,9%, quan la mitjana europea és del 7,4%).

Segons el ministre d’Economia, Pedro Solbes, durant el mes d’agost, la recaptació de l’impost de societats ha caigut un 30%, mentre que el de l’IVA ho ha fet en un 12%. Tanmateix, aquestes xifres no es poden entendre si no és que assumim que el frau fiscal es troba en uns nivells elevadíssims.

D’aquesta manera, quan és durant el mes de juliol que es declara el benefici obtingut durant l’any anterior, no és possible que la recaptació de l’impost de societats s’hagi reduït un 30%, quan l’any 2007 els beneficis empresarials van augmentar en un 38,1%, segons el Banc d’Espanya.

Igualment, tampoc es pot entendre massa la reducció del 12% en l’IVA, en una època de forta inflació. Quan augmenta el preu dels productes, també augmenta la proporció de l’IVA que es paga per cadascun d’ells, així que amb taxes d’augment dels preus dels productes de prop del 5% i quan l’estalvi de les famílies es redueix, és difícil de comprendre una disminució del 12% en el seu IVA.

D’aquesta manera, podem veure com un dels pocs impostos dels quals no en baixa la recaptació és el que s’aplica sobre la renta, malgrat el retorn dels famosos 400 euros. És curiós que aquest sigui precisament l’impost que és més fàcil de controlar per part de les administracions, a causa de les nòmines que declara pagar cada empresa.

Des de la Intersindical-CSC, doncs, denunciem que la reducció de la recaptació d’impostos com el de societats o l’IVA, tal com els ha presentat el ministre Solbes, és només una conseqüència de la manca de voluntat política per acabar amb el frau de les empreses. Aquesta situació serà usada com a excusa per truncar debats com els de l’extensió dels serveis socials, el finançament just per a les nacions espoliades o la inversió en R+D+I o en energies renovables, amb l’excusa que la caixa no ho permet, però cal que tinguem clar que el no voler aprofundir en aquests debats només és qüestió de manca de voluntat.

Aquest fet presenta l’agreujant que, en temps de crisi, a més de l’atur, la temporalitat o la reducció del poder adquisitiu (fruit de la combinació entre inflació i contenció salarial), les treballadores siguin les que hagin de mantenir el finançament de l’Estat i els seus serveis socials, quan haurien de ser les qui se’n beneficiessin.

Finalment, per tal de garantir el bon funcionament dels impostos esmentats, caldria un augment de pressupost i de personal a l’equip d’inspectors/es d’Hisenda, però també la transferència a la Generalitat de la capacitat de recaptar els impostos a les empreses catalanes i de fer-ne les inspeccions i aplicar les sancions pertinents, per poder-ne fer un seguiment més proper i acurat.

El passat mes de juliol, arran de l’acomiadament improcedent de tres treballadors/es gallecs/gues del bingo “Ciudad de Santiago”, propietat de l’empresa multinacional anglesa “Top Rank”, el sindicat nacional i de classe gallec CIG començà una sèrie de mobilitzacions per exigir la readmissió de l’empleada que no havia acceptat la indemnització. Aquestes accions consistiren en la concentració davant del local, repartint fulletons informatius als i les clientes, a les quals se les hi demanava que no entressin al bingo, en solidaritat amb les persones acomiadades. Això es realitzà durant 11 hores (de 16.00 a 03.00 hores) de 4 divendres, el dia de la setmana on l’afluència al negoci és major.

El punt culminant arribà el darrer dia de mobilització, el 8 d’agost, quan s’aconseguí paralitzar el bingo, ja que no hi havia el mínim necessari de clients i clientes. A més, aquell dia, en un acte de solidaritat internacionalista, la Intersindical-CSC va repartir informació entre els clients i clientes dels bingos de què l’empresa “Top Rank” disposa a Barcelona, lloc on també hi té la seu estatal. Igualment, amb anterioritat, membres del sindicat català havien participat en alguna concentració realitzada durant el mes de juliol a Galiza. Arran d’aquest seguit de mobilitzacions, finalment, l’empresa ha decidit recentment readmetre la treballadora acomiadada.

Aquest és, doncs, un exemple més de la força conjunta que es pot demostrar entre sindicats nacionals, per tal d’articular un efectiu moviment de classe internacionalista, tal com se’n fa ressò el web de la CIG. Aquestes experiències hauran de repetir-se sovint en un futur, davant els atacs internacionals de les multinacionals als drets laborals i de la dificultat, en alguns casos, d’infligir-les-hi pressió i obtenir victòries com aquesta.

L'evolució de l’ocupació juvenil en els darrers trenta anys està estretament vinculada a la reestructuració del model ecònomic i social, no sols als Països Catalans, sinó arreu del món occidental. En certa manera, aquesta reestructuració s'ha evidenciat en noves formes productives i models inèdits de relacions laborals i, evidentment, aquests canvis han repercutit, i molt, en el jovent.

Fa més de trenta anys, si bé la situació laboral dels i les joves de l'època no era la ideal, hi havia situacions que poc tenien a veure amb allò que patim avui dia. El canvi de model ha estat, sobre tot, a costa de l’estabilitat laboral. Cada cop hi ha menys gent ‘fixa’ a la feina. Els nous contractes indefinits han introduït tota una sèrie de condicionants que acaben fent, per a l’empresari, fàcil i assequible l’acomiadament del treballador.

L'estabilitat laboral ha anat perdent pes d’una manera espectacular any rere any. L’estabilitat com a forma contractual normal i majoritària ha passat a ser un valor preuat i sovint inaccessible per a amplis segments del jovent català. Mica en mica els i les joves ens hem anat veient immersos en una espiral de precarització on la porta que s'obre al mercat laboral es basa en la poca qualificació, la remuneració insuficient i índexs de temporalitat superiors a d'altres sectors socials. Es dóna, a més, la circumstància que la nostra generació, millor que l’anterior en quant a preparació i coneixements, segurament no viurà millor per les dificultats per emancipar-se a partir d’unes bones condicions de treball. Davant d'aquest escenari, seria absurd pensar que aquest canvi de relació entre jove i treball no té conseqüències en d'altres àmbits vitals del jovent ni en l'evolució social i econòmica de la societat en general.

Aquesta transformació, però, no ha afectat de la mateixa manera a tota la joventut: malgrat que trobem patrons de conducta similars entre els joves a cada moment, no podem oblidar la transversalitat i la desigualtat que generen factors com la classe social, el gènere o l’ètnia.

Amb tot, els i les joves en conjunt estem patint, tots i totes, algunes de les evidències d'aquest canvi. L’abaratiment dels acomiadaments, la reducció de prestacions, la creació i generalització de nous contractes temporals i poc remunerats són elements que introdueixen els joves en un cercle viciós de feines de poca qualificació, poca remuneració i una alta temporalitat que provoca un retard important en el procés emancipador per la impossibilitat de fer una planificació vital a mig i llarg termini.

Les condicions de treball s'han anat precaritzant i els i les joves són qui pateixen aquesta degradació amb més duresa, juntament amb d'altres col·lectius. Sens dubte, la flexibilitat del mercat laboral i el desmantellament de l'esquifit Estat del benestar no han fet més que afavorir aquest pèrdua de garanties laborals del jovent.

Les polítiques socials que es van anar definint al llarg dels anys 80 i 90 del segle passat van posar tots els ingredients per a la desregulació de les relacions laborals que avui dia se'ns fa tan evident. L'empresariat ha vist com incrementava notablement els beneficis a costa de la reducció de drets laborals de treballadors i treballadores. El model econòmic neoliberal s’ha imposat, també a casa nostra i en el món del treball. Segurament no hauria pogut fer-ho (o si més no amb tanta contundència) sense la desactivació dels sectors més reivindicatius del moviment obrer. Els sindicats (en la seva expressió a través de les centrals anomenades majoritàries) han renunciat en molts casos a treballar per conquerir nous drets. S’han conformat, des de la renúncia a la transformació social, amb mantenir les condicions de feina heretades fa trenta anys. I, com asseguren els vells entrenadors de futbol, qui surt a empatar perd. I aquí hem perdut els treballadors. El sindicalisme, que va tenir una forta embranzida als anys setanta, ha anat perdent força i s’ha instal·lat en una mena de barricada des de la qual ha anat defensant els interessos d’alguns treballadors, bàsicament dels homes de més de cinquanta anys. Els joves i les dones hem quedat massa sovint de banda.

Un fenomen creixent entre el jovent en quant a la transició del món educatiu al mercat laboral és la sobrequalificació, a la que ens referíem abans. El decalatge entre els estudis cursats i la professió que s'acaba exercint és un element desmotivador a l'hora de plantejar-se temps i diners en inversió per estudis. En aquest sentit, la figura dels becaris i becàries ha estat un gran descobriment per a moltes empreses que han trobat possibilitats, actuant de manera fraudulenta, per reduir despeses tot contractant personal qualificat amb modalitats contractuals violadores de drets.

L’escenari que es dibuixa al nostre davant, doncs, no és gaire esperançador pel que fa a l'emancipació del jovent català. La situació d'incertesa i la manca de garanties porta la joventut a viure en un etern present, conseqüència de la por que genera el futur negre. Cal dir que no hi ha receptes màgiques per capgirar aquesta situació ni per invertir una dinàmica en la que els i les treballadores perdem un llençol a cada bugada.

Si bé mirar enrere i veure la tendència que ha seguit durant els últims trenta anys pel que fa a la relació entre jovent i treball ens porta a concloure que la situació no evoluciona favorablement, també tenim elements per creure que l'acció sindical és l'eina per fer front a aquesta mala tendència. Fomentar la implicació dels i les joves en la lluita sindical i ‘jubilar’ les velles estructures sindicals per tornar a fer del sindicalisme una eina útil en la conquesta de drets pot ser la millor recepta.